Presentació d'Antoni Munné-Jordà

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Text d'Antoni Munné-Jordà 

per a la Presentació Oficial de la Benvinguda de 

TENEBRA 

a Barcelona

 

Antoni Munné-Jordà: Tenebra, d’Emili Gil

L’Emili Gil ha volgut que participés en la presentació de la seva novel·la, Tenebra, cosa que li agraeixo, perquè som amics, i penso que és el meu únic mèrit per a ser aquí. No perquè li calgués cap més companyia literària, tenint com té de presentadora Anna Maria Villalonga, experta prestigiosa en tantes coses, i sobretot tenint com té un estol inacabable d’escriptors maudits, d’escriptors maleïts i foscos, que l’han acompanyat en la redacció de la novel·la i acompanyen el seu protagonista en l’exploració de les anomenades catacumbes de París. Perquè, en la història que narra Tenebra —que, diguem-ho d’entrada, és un viatge iniciàtic que un xicot de la Sénia, com l’Emili Gil mateix, que treballa a París, fa incitat per Tenebra, una enigmàtica fada protectora descobridora de mons o una fantasmal presència fatal—; en aquesta novel·la, doncs, el protagonista es documenta, i l’autor ens documenta, als lectors, amb una llista impressionant d’autors, tant, que al final no acabem d’estar segurs que l’Emili ens hagi parlat de tots els autors que coneix tan bé.

Amb Antoni Munné-Jordà en rebre Tenebra, a l'estació de Sants (Barcelona)

Només que prenguem com a exemple el capítol 22, titulat «Sirap és una festa», evident aclucada d’ull al Hemingway de París era una festa, ens adonarem de l’inabastable coneixement d’Emili Gil sobre els que han escrit a París, de París, i atrapats per París. Ja abans d’entrar al cafè on es desplega gran part de l’acció, Chez Chatonne, una gatona que ens pot remetre al mític cabaret Le Chat Noir de la bohèmia parisenca, inspirador dels 4 Gats, hi trobem referències a Voltaire i a Eugène Sue, l’autor d’Els Misteris de París. I el protagonista s’asseu a taula amb gent amb qui té franquesa. Tres xicots: Guy de Maupassant, Paul Verlaine, Toulouse-Lautrec, i les senyoretes que els acompanyen són Joséphine Baker, Mistinguett i Sarah Bernhardt, abans de perdre la cama, quan encara les tenia totes dues i podia ballar amb el xicot de la Sénia al compàs de «Paquito, el chocolatero», aquell pasdoble del «sense blau, sense blau» que tant havíem entonat al País Valencià. Li dóna conversa Max Jacob, l’autor d’aquelles pintoresques Oeuvres mystiques et burlesques du Frère Matorel, mort au couvent de Barcelone, i en una altra taula fan conversa Poe, Baudelaire i Lovecraft. També hi fa cap Théophile Gautier, i fins i tot Rina Ketty hi canta «J’attendrai», una cançó que a mi, i suposo que a molts de vosaltres, m’és més familiar en la versió de Tino Rossi que anys enrere feia de sintonia d’un programa de ràdio nocturn (cap dels dos, ni Ketty ni Rossi, ben bé francesos, però immortals dins la cançó francesa). L’Emili Gil cita també el cartellista Alfons Mucha, tampoc francès, però una icona de París, i més cantants, com Maurice Chevalier i Gilbert Bécaud.

Frontispici de la tomba de Guy de Maupassant, al cementiri de Montparnasse

Aquests són només personatges que fan de figurants en un capítol, el 22, però ja des del capítol primer, «Una nit literària», en què el protagonista entra en contacte amb una societat de joves lletraferits, comença el bombardeig de citacions literàries que en realitat són incitacions literàries. Incitacions a llegir. Si voleu que digui ja ara quin em sembla el mèrit principal de Tenebra d’Emili Gil, jo diria que és que és una novel·la que incita a llegir, a compartir amb l’autor algunes de les referències que tan generosament ens ofereix. La decoració de la sala on té lloc la nit literària recorda al protagonista l’ambientació d’algun conte de Villiers de l’Isle-Adam, i entre referències a pintors, cineastes, cantants i fins i tot botxins, ens surten, a més dels inevitables i multipresents Balzac —amb la seva «Obra mestra inconeguda»— i Zola, també hi surten Gaston Leroux i el seu Fantasma de l’òpera, Léo Malet, Jacques Sadoul, Bernard Lenteric, Jean Ray, Lautréamont, Jacques Bergier, el duet fantàstic Erckmann i Chatrian, i fins i tot Claude Seignolle, un autor provençal que em pensava que només coneixia jo i que em penso que encara és viu; si més no fa un parell d’anys li van fer una festa perquè n’havia fet noranta-cinc. Seignolle és l’autor d’un relat inquietant, «Le Chupador», titulat així en castellà, i que es remet força a «L’horlà» de Maupassant i que també participa de l’aire de «La xucladora» de Joaquim Ruyra. Penso que estaria bé que algú, potser l’Emili Gil mateix, fes un estudi d’aquesta casta d’éssers vampírics arrelats en tradicions populars, relacionant «L’horlà» de Maupassant, «La xucladora» de Ruyra i «Le Chupador» de Seignolle, sobretot tenint en compte que tant Ruyra com Seignolle es nodreixen de dues fonts, l’etnogràfica i la literària, són alhora folkloristes i escriptors, a diferència de Maupassant, que rebutja l’esperit popular. En definitiva, l’Emili Gil fa anar amb tota la familiaritat tots aquests noms, i molts més, i tots no solament són esmentats, sinó que mereixen generosos i solvents comentaris d’obra.

Entrada a les catacumbes de París, amb l'advertiment de Jacques Delille

En aquesta novel·la, a Tenebra, l’Emili Gil sap trobar i explicar, sota la ville lumière, la ciutat llum, París, una ville ténèbre, la ciutat foscor, i encara ens suggereix que aquesta ciutat subterrània també té soterranis. Això ho troba baixant a les anomenades catacumbes, unes galeries interminables anomenades les catacumbes de París, tot i que, dels dos possibles orígens del terme «catacumba», no sembla que haguessin estat ni «criptes de catecúmens», és a dir, esglésies subterrànies, ni «tombes de sota», és a dir, cementiris subterranis, sinó que eren, com molt bé explica l’Emili Gil a la novel·la, antigues mines on van ser dipositats els ossos provinents dels vells cementiris urbans de París, en ocasió del sanejament de la ciutat sota l’administració napoleònica. I arran de la prohibició de 1955 d’explorar-les, més enllà del circuit turístic acotat, sí que en va sortir una mena de culte subterrani, el dels catàfils, els cataphiles, una mena de tribu urbana, uns curiosos personatges, que van des de grafiters i artistes diversos fins a organitzadors de festes i iniciadors de cultes esotèrics, amb qui entra en contacte el protagonista de Tenebra.

Una de les murades artístiques de les catacumbes

De les dues possibilitats d’explorar els budells de París, com explica la novel·la Tenebra, «les catacumbes de la plaça Denfert-Rochereau, i la visita a les clavegueres de la ciutat, al pont d’Alma», el protagonista tria les catacumbes: «Sincerament —diu—, l’altra opció permesa per davallar al formatge foradat (emmental, no pas gruyère), la visita a les clavegueres, no m’estimulava gens». I aquesta és la història que ens explicarà la novel·la, aquest viatge a les catacumbes de París, un viatge alhora pels soterranis de la societat, per la banda fosca de la història i per les profunditats del jo interior del protagonista i narrador. I, com Dante guiat per Virgili, el protagonista, en el seu viatge subterrani, físic i simbòlic, per les catacumbes, i també pel cementiri de Montparnasse, es fa guiar no per un sol poeta, sinó per un nodrit estol d’escriptors, com ja hem vist. Però, ja abans de començar la lectura de la novel·la, només llegint l’índex dels capítols a la pàgina 9, veiem que l’últim capítol, el 31, és titulat amb el joiós vers «Nunc est bibendum», «ara cal beure», que ens avança que potser el protagonista canviarà el guiatge del sensible i pessimista Virgili pel de l’epicuri Horaci. Però això ho trobarem quan acabem la lectura.

Poemes i reflexions entre ossos humans

Una lectura que naturalment us recomano. I repeteixo que Tenebra és un llibre que us provocarà la lectura o la relectura de molts llibres més.

En aquest recull de relats de Claude Seignolle, amb prefaci de Jean Ray, hi ha el conte «Le Chupador»

Hem vist que l’Emili Gil i el seu protagonista, a la novel·la, trien les catacumbes, no les clavegueres. Per acabar, permeteu-me que us expliqui una història en part compartida amb l’Emili, i que abona el seu llibre. Ja fa molts anys, més de quaranta, com el personatge de la novel·la, jo també vaig treballar a París en una feina subcontractada, tot i que no tan qualificada com la del protagonista de Tenebra. Jo hi feia de garçon de ménage, de noi de fer feines, en una entreprise de nettoyage, L’Abeille, es deia, i ens enviaven a netejar magatzems i despatxos, i potser perquè principalment exercia el meu ofici o el meu art, que diria Dylan Thomas, al soterrani de l’edifici d’un banc, netejant vàters, buidant poubelles i papereres sanitàries dels serveis de les senyores i altres fineses com aquestes, per a la meva visita als budells de París vaig triar les clavegueres, els anomenats égouts de Paris. Era una visita que es feia en part a peu i en part amb barca, la més semblant a la barca de Caront pels pantans de l’Aqueront, i quan feia núvol no s’hi podia baixar, perquè no se t’emportés la rierada fins a les boques del Sena, i també com a la visita del protagonista de Tenebra anaves veient les plaques que indicaven per quin carrer circulaves, és a dir, quin carrer hi havia a la banda de dalt, i també senties brunzir tots els tubs i cables dels serveis, des dels desguassos dels habitatges fins al conductes d’aire comprimit de la poste pneumatique, un servei de correu que em fascinava i que solia utilitzar.

Antoni Munné-Jordà a punt de dir: "He vist coses que vosaltres mai no creuríeu"

Hi havia també una olor estranya, a les clavegueres, una olor que havia oblidat i que en part vaig retrobar amb l’olor del llibre imprès de Tenebra, i que amb en Carles Molins, el maquetista del llibre, que n’ha fet una edició preciosa, vam estar investigant l’altre dia d’on podia venir, i vam establir que només era pròpia del volum que m’havia donat directament l’Emili Gil, i que només ell podia haver manipulat. La visita a les clavegueres de París, doncs, era només una excursió pintoresca, i no hi vaig saber trobar res de fantàstic, fins que, anys més tard i instal·lat a Barcelona, vaig llegir al magazín d’historietes de terror «1984» un relat gràfic situat en aquelles clavegueres, i que explicava com unes estranyes criatures amfíbies subterrànies que vivien a les clavegueres de París de tant en tant segrestaven algun turista despistat que hi baixava.

Anna Maria Villalonga apunta, amb la pistola biològica del dit índex de la mà dreta, els seus companys de taula. "Compte, vejam què dieu!", sembla amenaçar

En vam parlar amb l’Emili Gil quan ell acabava la seva novel·la. Ell coneixia les catacumbes, jo coneixia les clavegueres, i vam intercanviar informacions. Per acabar d’arrodonir la novel·la l’Emili volia reviure les experiències pel subsòl de París, em deia que hi volia tornar per recuperar les sensacions de l’expedició, però que no estava en condicions econòmiques prou alegres per a permetre-s’ho. Penso que no cometo cap indiscreció, dient això, atès que ell mateix ho confessa a la solapa del llibre. Posats a dir intimitats, si em deixeu que us expliqui una mica més la meva vida, la meva família ve de Sants, del carrer Alcolea, i sempre m’havien explicat que per aquell carrer i per on ara hi ha el carrer Olzinelles abans circulava una riera, paral·lela a la riera Blanca, ara també coberta. I deveu recordar que fa un parell d’anys es van començar a notar alguns moviments subterranis al llarg del carre Alcolea, van aparèixer unes grosses esquerdes en alguns edificis del carrer Olzinelles, que els van haver d’apuntalar, i hi va haver el famós esfondrament a la plaça que a casa encara en diem la plaça de Màlaga, la plaça de l’església de Sants. La gent que sortien de les Cotxeres deien que de nit se sentien sorolls estranys i pudors nauseabundes, en aquell esvoranc. Des d’alguns locals dels baixos del carrer Alcolea encara es pot accedir a l’antiga riera, i justament un cosí meu encara viu a l’antiga casa de plats i olles que era d’una tia de mon pare. Vaig comentar a l’Emili Gil la possibilitat de baixar al torrent subterrani del carrer Alcolea, ell s’hi va entusiasmar, i també s’hi va apuntar en Carles Molins. I l’Anna Maria Villalonga. 

Munné-Jordà assegura que aquesta fotografia és la constància gràfica del seu pas pels soterranis dels carrers Alcolea, Galileu i Olzinelles, del barri de Sants. Tanmateix l'escenari evoca amb molta intensitat la Capela dos ossos d'Évora, a Portugal

Però, a l’hora de la veritat, el meu cosí s’hi va oposar a totes passades, estava terroritzat, ens va dir que de cap manera no hi podíem baixar, que de la regidoria d’obres del districte de Sants els ho havien prohibit, perquè es veu que hi passaven coses estranyes. Que, a més de les esquerdes, els sorolls i les pudors, alguns propietaris o empleats de les botigues que tenien accés subterrani a la riera havien desaparegut últimament, i potser no havia estat per accident, i que s’hi havien presentat els mossos i havien segellat l’entrada del seu soterrani, i tot i això, moltes nits ell sentia cops i fregadissos estranys i en pujava una pudor indescriptible. Però l’Emili volia acabar la seva novel·la i finalment vam convèncer el meu cosí, que ens hi va deixar baixar. Hi vam anar una nit, fa dos anys. Sort que érem cinc! Quan vam tornar, tots cinc, el meu cosí, l’Emili, l’Anna Maria, en Carles i jo, vam quedar que no explicaríem mai a ningú les coses que hi vam arribar a veure. De seguida, el meu cosí va fer que un paleta tapés l’accés al soterrani. De tota manera, l’Emili sí que va aprofitar l’experiència per a redactar un fragment del capítol 8, «Un experiment perillós»: «(...) Era la primera vegada que m'enfonsava sol a les entranyes de la terra; em va fer impressió. A part de la foscúria, també em resultà força estremidora la diversitat de sorolls que sentia. Quan hi havia anat amb en Kruth els sons que fèiem nosaltres mateixos amortien i fins i tot tapaven els altres del voltant. Ara no, ara semblava que les meves oïdes s'haguessin aguditzat. Sentia remors que em neguitejaven (...) Arrossegant-me, vaig arribar a la primera galeria on podia caminar un trosset dret; després, a una altra on havia d'avançar a quatre grapes; a una altra, mig corbat. Fins que vaig ser davant de (...)» (pàgina 65).

De festa amb Antoni Munné-Jordà, Prudenci Gatell, Tenebra, Poe, Baudelaire...

La resta, ja la llegireu.

Potser a algú li ha semblat que he dit una cosa que no és ben bé l’estricta veritat. Té raó. Dins la novel·la, Tenebra, l’Emili Gil cita més d’una vegada Aurèlia, la dona somiada de Gérard de Nerval. La nostra Aurèlia, Maria-Aurèlia Capmany, al final d’un conte molt bonic, «Divertimento», quan algú hi troba una incoherència, la narradora ho justifica dient que «bé hi havia de posar una mica d’imaginació». Doncs això he fet jo també dient que la continuació del carrer Olzinelles era el carrer Alcolea, quan els del barri sabeu que és el carrer Galileu. Però, ja que parlàvem d’una novel·la fantàstica, he pensat que també «hi havia de posar una mica d’imaginació». Disculpeu-me. La imaginació de veritat, ben seductora, la trobareu a Tenebra d’Emili Gil. Compreu-la. I llegiu-la.

(Antoni Munné-Jordà, presentació al Casal independentista de Sants, Jaume Compte, 4-IV-2014).