Etiquetes

divendres, 18 d’abril de 2014

Ressenya d'Anna Maria Villalonga

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Ressenya de TENEBRA,

 per Anna Maria Villalonga

(publicada originalment a A l'ombra del crim:

http://alombradelcrim.blogspot.com.es/search/label/terror)

 
Totes les fotografies que il·lustren aquesta ressenya són de Joan Ignasi Puigmartí. Benvinguda Oficial de Tenebra a Barcelona. Divendres, 4 d'abril de 2014. Jip Photos contacte al facebook, o bé al telèfon: 658 90 00 60

Tenebra és un somni del seu autor. És el somni d’un francòfon declarat, gran amant de París i de la cultura francesa, singularíssim coneixedor dels seus artistes i escriptors (especialment del segle xix i principis del xx) que, amb la novel·la, els ha volgut retre un merescut homenatge.

Tenebra és una reivindicació de la tradició del terror i del fantàstic més canònica, més clàssica. I no només francesa, és clar, sinó també d’altres contrades. Ningú no pot obviar noms com el de Poe ˗quin millor exemple!˗, reconegut pioner del gènere.

Anna Maria Villalonga fou molt eloqüent durant la Benvinguda Oficial de Tenebra a Barcelona


Tenebra és, encara més, una engrescadora ficció, molt personal, que ens atrapa des de la primera pàgina i que, emparant-se en alguns recursos de la narrativa negrecriminal i de la literatura d’intriga i suspens, aconsegueix travar una història, terriblement macabra i tenebrosa, on no hi falta de res. Fantasmes, aparicions, crims, ambigüitat, símbols, figures estranyes i més d’un calfred.  

Tenebra és una proposta que no s’està de palesar l’erudició del seu autor i que, per tant, se’ns mostra farcida de referències, anècdotes, llegendes, dades històriques, informació bibliogràfica, detalls de la biografia dels personatges (reals o no), curiositats, intertextualitats, saviesa.  

Anna Maria Villalonga s'expressa amb una claredat esfereïdora


Tenebra és un llibre estimat i mimat, on el seu autor fa un exercici potent. Tot aprofitant alguns dels recursos que li ofereix el seu coneixement de la tècnica de l’escriptura, confegeix un text on es planteja en profunditat la interioritat humana. Qui som? Què volem? Per què ens comportem com ho fem? Per què ens preocupem de coses accessòries i deixem de banda allò que és veritablement important a la vida? El joc del mirall, la inversió de rols i d’universos, la (re)interpretació de la simbologia més clàssica li permeten girar la truita. I així com París pot convertir-se en Sirap (amb un senzill anagrama), així també nosaltres (els humans) podem davallar al món del subsòl (a les catacumbes, a les tombes, allà on són les nostres restes) i assajar la possibilitat d’una existència diferent. Una existència que ens faci més lliures, menys presoners dels altres i de nosaltres mateixos, menys hipòcrites. 

Anna Maria Villalonga amb un clavell negre a la mà, un dels protagonistes de Tenebra

Tenebra és l’honest i sincer receptacle de totes les dèries, afeccions, manies, inclinacions, desigs i aspiracions d’Emili Gil.

Però, per a mi, Tenebra sempre serà aquella novel·la tan especial que el seu autor em va fer arribar, amb els ulls plens d’il·lusió, quan encara era només un plec de folis impresos a casa i relligats amb un senzill cuquet de copisteria. Aquella novel·la que vaig llegir, astorada, i sobre la qual vam xerrar, l’autor i jo,  àmpliament i llarga. Aquella novel·la que ara sento molt meva quan la veig convertida en una realitat, en un magnífic volum esplèndidament editat.

Que tingui molta sort i un gran recorregut.

Tu i Tenebra us ho mereixeu. Enhorabona, Emili. 

Anna Maria Villalonga i Emili Gil rient


dijous, 17 d’abril de 2014

La música de Tenebra

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

La música de TENEBRA 

 

Maite Ferré ha elaborat la playlist de les cançons i melodies que apareixen a les pàgines de Tenebra. Algunes són citades explícitament al llibre; a d'altres se'ls fa aclucades d'ull, o són referides implícitament. Desitgem que us agradin i que complementin, o acompanyin, la lectura

 


  Je suis venu te dire que je m'en vais (pàgina 35 de Tenebra)


L'air de Paris (pàgina 37 de Tenebra)

 

Ich bin von Kopf bis Fuß auf Liebe eingestelltis (pàgina 54 de Tenebra)

 

Le Chat Noir (pàgina 75 de Tenebra)

 

Amis, buvons! (pàgina 76 de Tenebra)

 

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol (pàgina 97de Tenebra)

 

 Les feuilles mortes (pàgina 102 de Tenebra)

 

Je l'aime à mourir (pàgina 103 de Tenebra)

 

 La foule (pàgines 145 i 146 de Tenebra)

 

  La vraie vals-musette (pàgina 173 de Tenebra)

 

 Sous les ponts de Paris (pàgina 173 de Tenebra)

 

 La complainte de la butte (pàgina 173 de Tenebra)

 

 Ménilmontant (pàgina 173 de Tenebra)

 

 Un petit Ricard dans un verre à ballon (pàgines 173 i 174 de Tenebra)

 

 J'attendrai (pàgina 175 de Tenebra)

 

 Tornerai (pàgina 175 de Tenebra)

 

 Paris je t'aime d'amour (pàgina 176 de Tenebra)

 

  Nathalie (pàgina 176 de Tenebra)

 

 Non, rien de rien (pàgina 219 de Tenebra)

 

Quand il est mort le poète (pàgina 221 de Tenebra)



L'important c'est la rose (pàgina 223 de Tenebra)

 

 Libertine (pàgina 233 de Tenebra)

 

Frères humains (pàgina 243 de Tenebra)

 

 Gnossiennes 1, 2, 3 (pàgina 243 de Tenebra)

 

  Frou-Frou (pàgina 243 de Tenebra)

 

 Y'a d'la joie! (pàgina 243 de Tenebra. Degut a una errada a la novel·la apareix Ménilmontant, ja esmentada anteriorment)

 

*******

 

I un parell més, de propina, que contenen bona part de l'essència de Tenebra


         Anaïs Nin (Romane Serda i Renaud)


 
À Paris (Yves Montand)

   

 

dimarts, 15 d’abril de 2014

Sant Jordi 2014

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Durant la diada de Sant Jordi de 2014

TENEBRA

serà present a Barcelona

 

 



dimecres, 9 d’abril de 2014

Presentació d'Antoni Munné-Jordà

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Text d'Antoni Munné-Jordà 

per a la Presentació Oficial de la Benvinguda de 

TENEBRA 

a Barcelona

 


Antoni Munné-Jordà: Tenebra, d’Emili Gil

L’Emili Gil ha volgut que participés en la presentació de la seva novel·la, Tenebra, cosa que li agraeixo, perquè som amics, i penso que és el meu únic mèrit per a ser aquí. No perquè li calgués cap més companyia literària, tenint com té de presentadora Anna Maria Villalonga, experta prestigiosa en tantes coses, i sobretot tenint com té un estol inacabable d’escriptors maudits, d’escriptors maleïts i foscos, que l’han acompanyat en la redacció de la novel·la i acompanyen el seu protagonista en l’exploració de les anomenades catacumbes de París. Perquè, en la història que narra Tenebra —que, diguem-ho d’entrada, és un viatge iniciàtic que un xicot de la Sénia, com l’Emili Gil mateix, que treballa a París, fa incitat per Tenebra, una enigmàtica fada protectora descobridora de mons o una fantasmal presència fatal—; en aquesta novel·la, doncs, el protagonista es documenta, i l’autor ens documenta, als lectors, amb una llista impressionant d’autors, tant, que al final no acabem d’estar segurs que l’Emili ens hagi parlat de tots els autors que coneix tan bé.

Amb Antoni Munné-Jordà en rebre Tenebra, a l'estació de Sants (Barcelona)
Només que prenguem com a exemple el capítol 22, titulat «Sirap és una festa», evident aclucada d’ull al Hemingway de París era una festa, ens adonarem de l’inabastable coneixement d’Emili Gil sobre els que han escrit a París, de París, i atrapats per París. Ja abans d’entrar al cafè on es desplega gran part de l’acció, Chez Chatonne, una gatona que ens pot remetre al mític cabaret Le Chat Noir de la bohèmia parisenca, inspirador dels 4 Gats, hi trobem referències a Voltaire i a Eugène Sue, l’autor d’Els Misteris de París. I el protagonista s’asseu a taula amb gent amb qui té franquesa. Tres xicots: Guy de Maupassant, Paul Verlaine, Toulouse-Lautrec, i les senyoretes que els acompanyen són Joséphine Baker, Mistinguett i Sarah Bernhardt, abans de perdre la cama, quan encara les tenia totes dues i podia ballar amb el xicot de la Sénia al compàs de «Paquito, el chocolatero», aquell pasdoble del «sense blau, sense blau» que tant havíem entonat al País Valencià. Li dóna conversa Max Jacob, l’autor d’aquelles pintoresques Oeuvres mystiques et burlesques du Frère Matorel, mort au couvent de Barcelone, i en una altra taula fan conversa Poe, Baudelaire i Lovecraft. També hi fa cap Théophile Gautier, i fins i tot Rina Ketty hi canta «J’attendrai», una cançó que a mi, i suposo que a molts de vosaltres, m’és més familiar en la versió de Tino Rossi que anys enrere feia de sintonia d’un programa de ràdio nocturn (cap dels dos, ni Ketty ni Rossi, ben bé francesos, però immortals dins la cançó francesa). L’Emili Gil cita també el cartellista Alfons Mucha, tampoc francès, però una icona de París, i més cantants, com Maurice Chevalier i Gilbert Bécaud.

Frontispici de la tomba de Guy de Maupassant, al cementiri de Montparnasse
Aquests són només personatges que fan de figurants en un capítol, el 22, però ja des del capítol primer, «Una nit literària», en què el protagonista entra en contacte amb una societat de joves lletraferits, comença el bombardeig de citacions literàries que en realitat són incitacions literàries. Incitacions a llegir. Si voleu que digui ja ara quin em sembla el mèrit principal de Tenebra d’Emili Gil, jo diria que és que és una novel·la que incita a llegir, a compartir amb l’autor algunes de les referències que tan generosament ens ofereix. La decoració de la sala on té lloc la nit literària recorda al protagonista l’ambientació d’algun conte de Villiers de l’Isle-Adam, i entre referències a pintors, cineastes, cantants i fins i tot botxins, ens surten, a més dels inevitables i multipresents Balzac —amb la seva «Obra mestra inconeguda»— i Zola, també hi surten Gaston Leroux i el seu Fantasma de l’òpera, Léo Malet, Jacques Sadoul, Bernard Lenteric, Jean Ray, Lautréamont, Jacques Bergier, el duet fantàstic Erckmann i Chatrian, i fins i tot Claude Seignolle, un autor provençal que em pensava que només coneixia jo i que em penso que encara és viu; si més no fa un parell d’anys li van fer una festa perquè n’havia fet noranta-cinc. Seignolle és l’autor d’un relat inquietant, «Le Chupador», titulat així en castellà, i que es remet força a «L’horlà» de Maupassant i que també participa de l’aire de «La xucladora» de Joaquim Ruyra. Penso que estaria bé que algú, potser l’Emili Gil mateix, fes un estudi d’aquesta casta d’éssers vampírics arrelats en tradicions populars, relacionant «L’horlà» de Maupassant, «La xucladora» de Ruyra i «Le Chupador» de Seignolle, sobretot tenint en compte que tant Ruyra com Seignolle es nodreixen de dues fonts, l’etnogràfica i la literària, són alhora folkloristes i escriptors, a diferència de Maupassant, que rebutja l’esperit popular. En definitiva, l’Emili Gil fa anar amb tota la familiaritat tots aquests noms, i molts més, i tots no solament són esmentats, sinó que mereixen generosos i solvents comentaris d’obra.

Entrada a les catacumbes de París, amb l'advertiment de Jacques Delille

En aquesta novel·la, a Tenebra, l’Emili Gil sap trobar i explicar, sota la ville lumière, la ciutat llum, París, una ville ténèbre, la ciutat foscor, i encara ens suggereix que aquesta ciutat subterrània també té soterranis. Això ho troba baixant a les anomenades catacumbes, unes galeries interminables anomenades les catacumbes de París, tot i que, dels dos possibles orígens del terme «catacumba», no sembla que haguessin estat ni «criptes de catecúmens», és a dir, esglésies subterrànies, ni «tombes de sota», és a dir, cementiris subterranis, sinó que eren, com molt bé explica l’Emili Gil a la novel·la, antigues mines on van ser dipositats els ossos provinents dels vells cementiris urbans de París, en ocasió del sanejament de la ciutat sota l’administració napoleònica. I arran de la prohibició de 1955 d’explorar-les, més enllà del circuit turístic acotat, sí que en va sortir una mena de culte subterrani, el dels catàfils, els cataphiles, una mena de tribu urbana, uns curiosos personatges, que van des de grafiters i artistes diversos fins a organitzadors de festes i iniciadors de cultes esotèrics, amb qui entra en contacte el protagonista de Tenebra.

Una de les murades artístiques de les catacumbes
De les dues possibilitats d’explorar els budells de París, com explica la novel·la Tenebra, «les catacumbes de la plaça Denfert-Rochereau, i la visita a les clavegueres de la ciutat, al pont d’Alma», el protagonista tria les catacumbes: «Sincerament —diu—, l’altra opció permesa per davallar al formatge foradat (emmental, no pas gruyère), la visita a les clavegueres, no m’estimulava gens». I aquesta és la història que ens explicarà la novel·la, aquest viatge a les catacumbes de París, un viatge alhora pels soterranis de la societat, per la banda fosca de la història i per les profunditats del jo interior del protagonista i narrador. I, com Dante guiat per Virgili, el protagonista, en el seu viatge subterrani, físic i simbòlic, per les catacumbes, i també pel cementiri de Montparnasse, es fa guiar no per un sol poeta, sinó per un nodrit estol d’escriptors, com ja hem vist. Però, ja abans de començar la lectura de la novel·la, només llegint l’índex dels capítols a la pàgina 9, veiem que l’últim capítol, el 31, és titulat amb el joiós vers «Nunc est bibendum», «ara cal beure», que ens avança que potser el protagonista canviarà el guiatge del sensible i pessimista Virgili pel de l’epicuri Horaci. Però això ho trobarem quan acabem la lectura.

Poemes i reflexions entre ossos humans
Una lectura que naturalment us recomano. I repeteixo que Tenebra és un llibre que us provocarà la lectura o la relectura de molts llibres més.

En aquest recull de relats de Claude Seignolle, amb prefaci de Jean Ray, hi ha el conte «Le Chupador»
Hem vist que l’Emili Gil i el seu protagonista, a la novel·la, trien les catacumbes, no les clavegueres. Per acabar, permeteu-me que us expliqui una història en part compartida amb l’Emili, i que abona el seu llibre. Ja fa molts anys, més de quaranta, com el personatge de la novel·la, jo també vaig treballar a París en una feina subcontractada, tot i que no tan qualificada com la del protagonista de Tenebra. Jo hi feia de garçon de ménage, de noi de fer feines, en una entreprise de nettoyage, L’Abeille, es deia, i ens enviaven a netejar magatzems i despatxos, i potser perquè principalment exercia el meu ofici o el meu art, que diria Dylan Thomas, al soterrani de l’edifici d’un banc, netejant vàters, buidant poubelles i papereres sanitàries dels serveis de les senyores i altres fineses com aquestes, per a la meva visita als budells de París vaig triar les clavegueres, els anomenats égouts de Paris. Era una visita que es feia en part a peu i en part amb barca, la més semblant a la barca de Caront pels pantans de l’Aqueront, i quan feia núvol no s’hi podia baixar, perquè no se t’emportés la rierada fins a les boques del Sena, i també com a la visita del protagonista de Tenebra anaves veient les plaques que indicaven per quin carrer circulaves, és a dir, quin carrer hi havia a la banda de dalt, i també senties brunzir tots els tubs i cables dels serveis, des dels desguassos dels habitatges fins al conductes d’aire comprimit de la poste pneumatique, un servei de correu que em fascinava i que solia utilitzar.

Antoni Munné-Jordà a punt de dir: "He vist coses que vosaltres mai no creuríeu"
Hi havia també una olor estranya, a les clavegueres, una olor que havia oblidat i que en part vaig retrobar amb l’olor del llibre imprès de Tenebra, i que amb en Carles Molins, el maquetista del llibre, que n’ha fet una edició preciosa, vam estar investigant l’altre dia d’on podia venir, i vam establir que només era pròpia del volum que m’havia donat directament l’Emili Gil, i que només ell podia haver manipulat. La visita a les clavegueres de París, doncs, era només una excursió pintoresca, i no hi vaig saber trobar res de fantàstic, fins que, anys més tard i instal·lat a Barcelona, vaig llegir al magazín d’historietes de terror «1984» un relat gràfic situat en aquelles clavegueres, i que explicava com unes estranyes criatures amfíbies subterrànies que vivien a les clavegueres de París de tant en tant segrestaven algun turista despistat que hi baixava.
Anna Maria Villalonga apunta, amb la pistola biològica del dit índex de la mà dreta, els seus companys de taula. "Compte, vejam què dieu!", sembla amenaçar
En vam parlar amb l’Emili Gil quan ell acabava la seva novel·la. Ell coneixia les catacumbes, jo coneixia les clavegueres, i vam intercanviar informacions. Per acabar d’arrodonir la novel·la l’Emili volia reviure les experiències pel subsòl de París, em deia que hi volia tornar per recuperar les sensacions de l’expedició, però que no estava en condicions econòmiques prou alegres per a permetre-s’ho. Penso que no cometo cap indiscreció, dient això, atès que ell mateix ho confessa a la solapa del llibre. Posats a dir intimitats, si em deixeu que us expliqui una mica més la meva vida, la meva família ve de Sants, del carrer Alcolea, i sempre m’havien explicat que per aquell carrer i per on ara hi ha el carrer Olzinelles abans circulava una riera, paral·lela a la riera Blanca, ara també coberta. I deveu recordar que fa un parell d’anys es van començar a notar alguns moviments subterranis al llarg del carre Alcolea, van aparèixer unes grosses esquerdes en alguns edificis del carrer Olzinelles, que els van haver d’apuntalar, i hi va haver el famós esfondrament a la plaça que a casa encara en diem la plaça de Màlaga, la plaça de l’església de Sants. La gent que sortien de les Cotxeres deien que de nit se sentien sorolls estranys i pudors nauseabundes, en aquell esvoranc. Des d’alguns locals dels baixos del carrer Alcolea encara es pot accedir a l’antiga riera, i justament un cosí meu encara viu a l’antiga casa de plats i olles que era d’una tia de mon pare. Vaig comentar a l’Emili Gil la possibilitat de baixar al torrent subterrani del carrer Alcolea, ell s’hi va entusiasmar, i també s’hi va apuntar en Carles Molins. I l’Anna Maria Villalonga. 

Munné-Jordà assegura que aquesta fotografia és la constància gràfica del seu pas pels soterranis dels carrers Alcolea, Galileu i Olzinelles, del barri de Sants. Tanmateix l'escenari evoca amb molta intensitat la Capela dos ossos d'Évora, a Portugal
Però, a l’hora de la veritat, el meu cosí s’hi va oposar a totes passades, estava terroritzat, ens va dir que de cap manera no hi podíem baixar, que de la regidoria d’obres del districte de Sants els ho havien prohibit, perquè es veu que hi passaven coses estranyes. Que, a més de les esquerdes, els sorolls i les pudors, alguns propietaris o empleats de les botigues que tenien accés subterrani a la riera havien desaparegut últimament, i potser no havia estat per accident, i que s’hi havien presentat els mossos i havien segellat l’entrada del seu soterrani, i tot i això, moltes nits ell sentia cops i fregadissos estranys i en pujava una pudor indescriptible. Però l’Emili volia acabar la seva novel·la i finalment vam convèncer el meu cosí, que ens hi va deixar baixar. Hi vam anar una nit, fa dos anys. Sort que érem cinc! Quan vam tornar, tots cinc, el meu cosí, l’Emili, l’Anna Maria, en Carles i jo, vam quedar que no explicaríem mai a ningú les coses que hi vam arribar a veure. De seguida, el meu cosí va fer que un paleta tapés l’accés al soterrani. De tota manera, l’Emili sí que va aprofitar l’experiència per a redactar un fragment del capítol 8, «Un experiment perillós»: «(...) Era la primera vegada que m'enfonsava sol a les entranyes de la terra; em va fer impressió. A part de la foscúria, també em resultà força estremidora la diversitat de sorolls que sentia. Quan hi havia anat amb en Kruth els sons que fèiem nosaltres mateixos amortien i fins i tot tapaven els altres del voltant. Ara no, ara semblava que les meves oïdes s'haguessin aguditzat. Sentia remors que em neguitejaven (...) Arrossegant-me, vaig arribar a la primera galeria on podia caminar un trosset dret; després, a una altra on havia d'avançar a quatre grapes; a una altra, mig corbat. Fins que vaig ser davant de (...)» (pàgina 65).

De festa amb Antoni Munné-Jordà, Prudenci Gatell, Tenebra, Poe, Baudelaire...
La resta, ja la llegireu.

Potser a algú li ha semblat que he dit una cosa que no és ben bé l’estricta veritat. Té raó. Dins la novel·la, Tenebra, l’Emili Gil cita més d’una vegada Aurèlia, la dona somiada de Gérard de Nerval. La nostra Aurèlia, Maria-Aurèlia Capmany, al final d’un conte molt bonic, «Divertimento», quan algú hi troba una incoherència, la narradora ho justifica dient que «bé hi havia de posar una mica d’imaginació». Doncs això he fet jo també dient que la continuació del carrer Olzinelles era el carrer Alcolea, quan els del barri sabeu que és el carrer Galileu. Però, ja que parlàvem d’una novel·la fantàstica, he pensat que també «hi havia de posar una mica d’imaginació». Disculpeu-me. La imaginació de veritat, ben seductora, la trobareu a Tenebra d’Emili Gil. Compreu-la. I llegiu-la.

(Antoni Munné-Jordà, presentació al Casal independentista de Sants, Jaume Compte, 4-IV-2014).

Júlia Badal recita un poema de Carme Girona

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Júlia Badal recita el poema Terra incògnita: la mort de l'ASQTF, de Carme Girona, durant l'acte de Benvinguda Oficial de TENEBRA a Barcelona

 

   

TERRA INCÓGNITA: LA MORT DE L'ASQTF

(Carme Girona)

Sento el calfred de l'última visió.
He estimat tres amors i a dos he vist morir.
Em pesen els instants, els records perdo
quan només em queden pocs minuts d'alenar;
   et parlo delerosa de tenebres,
       que ja no em cal viure si no és amb poesia,
           Tot és engany en aquest món de llum.

Ell em va batejar amb el millor xampany
i a la salle du bélier, vam gemegar entre ciris
i beguérem d'un glop tots els sons de la terra,
els crims més horribles, visions de necrofília,
crits penedits que les pedres guarden i es fan seus,
dins els plecs, el petit cor de les pedres.

 Sento el calfred de l'última visió, aquesta nit.
He estimat tres amors i a dos he vist morir.
Em pesen els instants, clavells vermells al pit.

Ens besem bojament entre copes d'Absenta
i de Chartreuse, esquizofrènia, clavell negre.
Un amor, solament tinc al cor, el que viu a Sirap,
la meva sang omple un doll amb la teva,
t'acarono els cabells i beso els llavis freds,
violacis, eterns, el meu plor dòcil
que la sang manlleva i la por esvaeix.

Et veig de la mà de Tenebra, tu
que encara pots morir i viure per ella,
la llibertat de cercar allò impossible.

Sento el calfred de l'última visió.
He estimat tres amors i a dos he vist morir;
et parlo delerosa de tenebres,
que no cal viure si no és amb poesia,
Un vel d'engany cobreix el món de llum.

Júlia Badal recitant durant la Presentació Oficial de Tenebra a Barcelona. Divendres, 4 d'abril de 2014. Fotografia: Bienve Mateo


Homenatge poètic d'Antoni Munné-Jordà

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Homenatge poètic d'Antoni Munné-Jordà 

a Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre,

dos dels residents il·lustrats

del cementiri de Montparnasse



Tomba de Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre
 

Petita cançó a Simone i Jean-Paul

A mà dreta, rere un banc,
hi ha una pedra plana i llisa
com el cul d’un gros infant
amb un capçal que precisa
dos noms i dos dobles anys,
que dir més no es necessita
per a informar qui els visita
que hi són Simone i l’amant:
a mà dreta, rere un banc,
hi ha una pedra plana i llisa.

Dos geranis en ple esclat
i enmig una sempreviva,
i una pera que ha deixat
qui altra flor no tenia;
és un racó ben calmat
de Montparnasse just al caire
i fins en respecta l’aire
al portal l’uniformat:
dos geranis en ple esclat
i enmig una sempreviva.

És un indret on la mort
hi és només fent la visita:
ells dos són els guanyadors
d’allò que el temps no limita,
i al davant, fent el badoc
com maniquí de modista,
del cementiri el turista
es creu ser visitador:
és un indret on la mort
hi és només fent la visita.

(Antoni Munné-Jordà, Cementiri de Montparnasse, 16-VIII-1987).

 
Tomba de Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre, després del lifting patit l'any 2013. En lloc d'una pera, com diu el poema de Munné-Jordà, hi ha una poma. Fruita, al capdavall