Crònica-ressenya de Jordi Canals

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Crònica-ressenya sorpresa (sorpresa per a Emili Gil) de la Benvinguda Oficial de TENEBRA a Barcelona,

per Jordi Canals 

 

Arrête! C’est ici l’empire de la mort!

A l'entrada de les catacumbes de París, l'agost de 1997

La presentació de Tenebra  va ser  un  èxit. No podia ser d’altra manera,  ja que comptava amb la presencia d’un gran nombre d’entusiastes seguidors i amics que van escoltar amb molta atenció les paraules de l’autor Emili Gil, d’Antoni Munné-Jordà  i d’Anna Maria Villalonga, dues veus ben  acreditades de la nostra literatura, que tenien la responsabilitat de donar la seva opinió sobre l’obra.

He sentit molt no poder-hi assistir. D’altra banda, però, he estat molt ben  informat mercès a l’amabilitat de l’Emili i per haver  tingut a l’abast  la informació que s’ha publicat al Facebook i altres mitjans. Ultra això, lamento la meva absència doncs era una bona ocasió per a conèixer Carme Girona.

Enhorabona amic Emili!

Amb Jordi Canals i la Font de Canaletes, a Barcelona

Per a mi, el  tema principal del llibre és la rebel·lia de l’esser humà contra el seu aïllament interior i  la necessitat que sent d’una expressió personal  per a conèixer els secrets de l’univers que ens envolta.  Aquest  tema no es planteja de manera manifesta en el llibre però el seu rerefons es deixa sentir a través dels personatges i les situacions plantejades. Per tant, tot dependrà de la perspicàcia del lector i de l’atenció amb que es llegeixi la novel·la. En alguns passatges les idees subjacents estan ben presents; al dessota de cada enigma que se’ns descriu i en d’altres, les idees es mostren amb un aire més subtil. Tanmateix l’obra camina i acaba amb una sensació de coherència irrevocable.

Tot passa a París, “París del sud” —ens diu l’autor—. Un París de racons amagats i sovint desconeguts pels mateixos parisencs. Tenebra és el relat d’un vell París ple d’anècdotes històriques i secrets insòlits. Tota la trama està  enriquida per cites culturals i erudites d’una gran agudesa mental que posen en relleu el mèrit del treball de l’autor.

Durant l'acte de presentació del 4 d'abril Emili Gil assenyalà els escenaris parisencs on transcorre l'acció de la novel·la

Les  fascinants descripcions sobre espais desconeguts i el coneixement profund del món que està amagat per sota de la rasant dels carrers, és un dels missatges importants de Tenebra.

Emili Gil crea un relat en primera persona des de la perspectiva d’un caminant  curiós que s’interessa en descobrir el París des de les seves macabres entranyes, passejant i vagarejant per llocs inhòspits, al mateix temps que ens parla de Baudelaire, Balzac, Jules Verne, Peter Bruggel, Josefine Baker, Frenhofer, Mabusse, Poussin, Horaci, Rimbaud, Verlaine, Gauguin, Van Gogh, Émile Zola i tants d’altres. Tots ells, personatges voluptuosos i refinats, o trivials i rudes, però que encaixen perfectament en el relat i que estimulen el lector al fet inevitable d’enllaçar Tenebra amb històries que els deixaren el record de bones lectures.

En aquest engranatge social, ¿qui no es capaç d’imaginar Baudelaire disputant-se  el control de la seva fortuna amb el seu padrastre?  O pensant en els seus desenganys amorosos?   O en les lluites  que tingué amb els censors pel seu llibre de poemes Les flors del mal? Probablement algun lector albirarà Balzac bevotejant absenta per no tocar l’haixix,  temorós del control sobre la seva voluntat o la seva àgil ment.

Fotografia de Tenebra realitzada per Marta Valls

Tenebra és una  novel·la curulla d’excel·lents resums profusament il·lustrats. És la demostració de les habilitats investigadores d’un Emili Gil inspirat i prodigiós en complicitat  amb  el constant estímul per cercar la fosca realitat de les coses, o el camí de les flors i de la nit eterna de  lluna amb fils de llum i mil destinacions, o bé la poesia d’Horaci.

John Ashbery, considerat un dels més grans poetes nord-americans, va dir: “després  de viure a París un queda incapacitat per a viure en qualsevol lloc, inclòs París”. Doncs jo, també, després de llegir Tenebra he descobert l’esplendidesa d’un París més suggestiu.

No us ho deixeu perdre!

Jordi Canals (Barcelona, divendres 4 d'abril de 2014).