Etiquetes

diumenge, 28 de desembre de 2014

Il·lustracions d'Armand Galià

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

Il·lustracions 

 

d'Armand Galià


  per a TENEBRA

 

 

 

T-1. La Veuve
T-2. Montparnasse (no euclidià)
T-3. Au dessous
T-4. La catedral subterrània
T-5. Interior de la catedral subterrània

 

dijous, 25 de desembre de 2014

Presentació d'Enric Crespi

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

Presentació d'Enric Crespi

  de TENEBRA

  a Girona

(dijous 18 de desembre de 2014)

 


Bon vespre a tothom. Abans de parlar de l’obra, una pinzellada sobre l’autor, tal i com jo el veig.

Imagineu-vos la Brasserie des Martyrs de París, més coneguda com a Bistrot des Martyrs. És una antiga i coneguda taverna on al llarg del segle XIX i principi del XX s’hi reunia la flor i nata de l’art francès: pintors i escriptors, poetes, filòsofs, però bàsicament lletraferits. Ara imaginem que aquest local té una característica: es troba més enllà de la rue des Martyrs, de la que rep el nom, més enllà de l’espai i el temps. Per això els seus parroquians són de diferents llocs i èpoques. Així, veiem recolzat al taulell de zenc a Baudelaire, que té una copa d’absenta a la mà, en una animada conversa amb Rimbaud, mentre que Guy de Maupassant explica alguna cosa a Gérard de Nerval, que l’escolta amb atenció.

Enric Crespi presentant Tenebra
Asseguts al voltant d’una taula identifiquem Villiers de l’Isle-Adam, fumant d’una pipa d’opi, i Edgar Poe, que està un xic embriagat; discuteixen sobre com ha de ser un conte de terror i contraposen els Contes cruels d’un amb els Contes extraordinaris de l’altre. No gaire lluny hi ha Howard Phillips Lovecraft, sol, abstret, mirant al buit mentre els seus dits llargs acaronen maquinalment un llibre vell i enigmàtic. També Isidore Ducasse, més conegut com a Comte de Lautréamont, roman solitari, però els seus ulls observen constantment els moviments de Madame Boulanger, la gran artista de l’Opéra Comique que llueix un pronunciat escot, que ara comparteix taula amb Sheridan le Fanu, i fuma una cigarreta amb una llarga boquilla d’argent.

Hi ha més gent: Balzac, Conan Doyle, Leroux, i d’altres, però el fum del tuguri no permet veure’ls prou bé. Tanmateix distingim un home assegut a l’entorn d’una tauleta, en un racó. Està sol i beu a petits glops un got d’absenta, amb evident satisfacció. Sembla meravellat per tot allò que l’envolta. Té els ulls molt oberts, mira tothom amb un interès immens. Afua l’oïda tractant de captar totes les converses alhora. Amb un llapis pren, quasi febrilment, apunts de les seves sensacions, de tot allò que veu i sent, en una llibreta de tapes gastades. És l’Emili Gil.

Aquest és, com deien els surrealistes, el «retrat ideal» que em faig de l’Emili, perquè engloba la seva gran passió per París, la literatura i cultura, en general. És un veritable francòfil, i he de confessar que jo també.

Ara una petita anècdota de com el vaig conèixer perquè crec que resulta curiós, si més no.

Quan encara vivia a Barcelona acostumava a visitar amb certa freqüència la llibreria Gigamesh, especialitzada en ciència-ficció, fantasia i terror; la millor de la ciutat d’aquests gèneres, sense cap dubte. Un dia, tafanejant, hi vaig veure una petita revista que acabava de néixer. S’anomenava Lovecraft magazine. Com que sóc un fanàtic de l’escriptor de Providence, i de tot allò que s’hi relaciona, vaig comprar un exemplar, em vaig instal·lar en un bar i me’l vaig llegir de cap a peus en el temps que es tarda en prendre un parell de cafès. La vaig trobar magnífica, d’una qualitat altíssima, i única, perquè no hi havia cap altra publicació semblant. Tant m’entusiasmà que, quan vaig ser a casa, vaig enviar una carta als editors, felicitant-los, animant-los a continuar per aquell camí i preguntant-los què havia de fer per subscriure-m’hi. Pocs dies després vaig rebre la resposta. M’agraïen els elogis i em convidaven a col·laborar-hi, atès que tant m’havia agradat el magazine. Signava la carta Emili Gil.

Aquest fou, doncs, no tan sols l’inici d’una fructífera col·laboració, sinó també el principi d’una gran amistat, com el final de Casablanca. No crec que gaires persones s’hagin conegut d’aquesta manera, oi?

Tenebra perduda al Call de Girona
Bé, ara m’agradaria parlar breument de l’obra, Tenebra, que per això som aquí.

He de dir que quan l’Emili em lliurà el mecanoscrit de la novel·la per saber-ne la meva opinió, el relat va caure en terreny abonat perquè l’acció transcorre a París i, com ja he deixat entendre, sóc un apassionat d’aquesta ciutat, que conec força bé. O que creia conèixer força bé abans de llegir la novel·la. Perquè el relat no parlava de la ville lumière sinó de la ville ténèbre. No tractava del París que coneixia, que coneix tothom, dels grans boulevards, dels magnífics parcs i jardins, dels edificis senyorials amb mansardes, dels restaurants famosos, les botigues de moda o els fantàstics museus, sinó que descrivia amb un gran virtuosisme i un realisme corprenent el París dels cementiris, en concret el de Montparnasse, on un grapat de personatges il·lustres dormen el somni etern. Però sobretot parlava del París «de sota», del subsòl, de quilòmetres i quilòmetres de túnels, catacumbes, passadissos, sales soterrades, misteris, riscos i àdhuc terrors difícilment descriptibles. És inevitable, doncs, establir una relació entre la ville ténèbre, el subsòl i el subconscient, tan fosc, perillós i inescrutable com els paorosos subterranis parisencs de Tenebra.
La novel·la és, entre moltes altres coses, un viatge a l’interior, una bussejada als avencs més profunds de la ment, una incursió a un món gairebé oníric, surreal, amarat de símbols i supersímbols, la qual cosa ja constitueix una aventura apassionant carregada de suspens i emocions. Aquesta aventura, però, també té un equivalent exterior, físic. Hi ha acció, intriga, violència.

Tenebra al París gironí
Vull destacar també que el nom del París secret i subterrani és, amb tota la intenció, Sirap; o sigui, París a l’inrevés. Això em portà a considerar la possibilitat d’una relació amb la famosa, excèntrica i enigmàtica novel·la d’Huysmans, À rebours, és a dir: a l’inrevés. El protagonista de Tenebra, en el qual tots veiem una versió del propi Emili, té efectivament alguna cosa de Des Esseintes, el protagonista d’À rebours, el qual busca amb afany unes emocions que, en el seu cas, només li proporciona l’art, que situa pel damunt de la pròpia vida. L’estètica per sobre de l’ètica, podríem dir-ne. La recerca d’emocions prohibides, d’uns estats d’esperit gairebé inabastables, d’un ideal potser inexistent o impossible, a través de l’intent desesperat de coneixença d’un mateix sempre ha estat un tema fascinant i tan antic com la pròpia humanitat. El trobem en els més primitius relats celtes i, alguns segles més tard, en la matière de Bretagne i, molt especialment, en la quête du Graal, que constitueix un dels més poderosos temes de la literatura i la cultura de l’Edat Mitjana.
Tot plegat ho trobem, també, en el cicle de relats onírics de Lovecraft. El protagonista de Tenebra, de qui en cap moment se sap el nom, té alguns tocs del Randolph Carter lovecraftià; no oblidem que l’Emili és un admirador i estudiós del «solitari de Providence». En Carter, a través de la porta de les claus d’argent penetra en un món oníric, fosc, farcit de tota mena de perills i criatures estranyes, talment com el Sirap de Tenebra que, con ja he dit abans, ens remet al subconscient, al món dels monstres d’Id, com en la famosa i inoblidable pel·lícula Planeta prohibit.

Diuen, almenys a mi sempre m’ho han dit, que per ser un bon escriptor s’ha de ser, abans que res, un bon lector. Afegeixo que si, a més a més, s’és un bon traductor, el resultat pot ser extraordinari. El fet que en Gil hagi traduït obres de Poe, Lovecraft, Bram Stoker, Nerval, Guy de Maupassant, Baudelaire i altres genis li ha proporcionat una amplíssima panòplia que li permet disposar dels recursos literaris adients per a cada ocasió. Això fa que el seu estil sigui fluid, entenedor, molt àgil quan convé, sempre culte i, fins a cert punt, refinat.

Per finalitzar dir que Tenebra és una novel·la màgica en tots els sentits; el que no sé dir és si la màgia que conté és blanca o negra. Segurament és una barreja d’ambdues. T’encisa, et sedueix i t’obliga a apurar-la ràpidament fins a la darrera lletra, com fi fos la darrera gota de la millor absenta.

Emili Gil i Enric Crespi
Tenebra és una obra enlluernadora, i valgui oxímoron, una tenebra lluminosa, una lluminositat tenebrosa, com vulgueu, que et revela un munt de coses en general, fruit de l’erudició de l’Emili, i en particular de la literatura i cultura.

Tenebra és una d’aquestes magnífiques i rares novel·les que només apareixen de tant en tant i que cal caçar al vol. També cal tenir-la a mà perquè es fa rellegir una i altra vegada, com m’ha passat a mi.

Tenebra és una novel·la esplèndida, altament recomanable, que et fa desitjar tornar a visitar París... O potser Sirap?

Moltes gràcies per la seva atenció,

Enric Crespi





divendres, 19 de desembre de 2014

Text del poeta Jaume Carbó per a la presentació de Tenebra a Girona

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

Text del poeta Jaume Carbó

per a la presentació de TENEBRA

  a Girona

(dijous 18 de desembre de 2014)

 

Bona nit a tots, mercès per venir i gràcies Emili per arribar-te fins a Girona per presentar-nos el teu llibre, Tenebra. Amics, crec que aquest llibre es tota una troballa, una obra total i que mereix molt que vosaltres la pugueu llegir. Tant de bo pugui seguir creixent, pugui ser traduïda, se'n facin obres de teatre, se'n faci una pel·lícula i que la República Francesa et condecori amb la legió d'honor, benvolgut Emili.

Aquest llibre toca molts de pals i que també, s'agermana amb altres obres que tenen com a protagonista l'escriptor i la ciutat o, més ben dit, la ciutat com un ens viu, un personatge més que ens mostra moltes cares i moltes realitats que en fan substrat. Ara us faré unes breus pinzellades d'aspectes comuns d’altres obres.

Jaume Carbó i Emili Gil

Penso en "Requiem" de l'Antonio Tabucci, en què les hores mortes esperant el fantasma del mateix Fernando Pessoa ens introdueix en una marea de records, de passejades pel cementiri, i amb retrobaments d'amics, parents i coneguts amb la ciutat blanca de fons.

Em ve el cap també, i parlant de música, l'àlbum "The Lamb lies down on Broadway" de l'any 1974 de la banda de rock Genesis, que en part està inspirat a la vegada en la pel·lícula "El Topo" d'Alejandro Jorodowsky. En aquest àlbum hi ha tot un món oníric i soterrani habitat, amb una repassada a personatges americans de tots els temps, personatges mitològics com la Lilit o les làmies i on hi ha la recerca del germà del protagonista a través d'una Nova York que s'enfonsa molt, molt avall.

Parlem d'una pel·lícula, d'una pel·lícula d'acció: “Golpe en la pequeña China”, que a part de les escenes d’arts marcials i de comèdia, els personatges es mouen per interiors subterranis, per clavegueres, per unes galeries on hi passa un corrent negra que s'anomena “Els arbres morts” i que per eliminar al dolent del film els herois s’han de traslladar més i més a baix.

I ja que som a Girona, enumero tres referències a la ciutat:
com són "La fi del món a Girona" d'en Joaquim Ruyra, on just abans que tot s'acabi, també hi han riuades de gent, i el que és extraordinari és materialitza davant el deliri de les masses. Per cert, i hi ha un passatge de la narració que diu: “Déu meu: que no el trobeu entenebrat”.

Salut!

També esmentar “La ciutat dels secrets” de Patrice Chaplin, on hi ha tota una altra historia de la ciutat, on també es va a sota, a excavar, en concret una pedra especial a sota mateix del local que en deien Isaac el Cec i que avui és el Museu dels Jueus de Girona.

I una novel·la ben recent, em refereixo a "Las leyes de la Frontera" d'en Javier Cercas, on la frontera era el riu Onyar i que els baixos fons on es passejava el protagonista adolescent és el lloc on ens trobem ara, el que era «barri xino» de Girona ara fa 40 anys, on hi havia un ambient sòrdid i decadent, que recorda alguns passatges de Tenebra.

I per acabar, us voldria recitar un poema de Joan Vinyoli, del qual enguany celebrem el centenari del seu naixement. Es diu:

SÍ A LA MORT

Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l'instant de morir.
D'aquest saber morir vivint vull créixer
fins al trànsit darrer.
Quin nou camí se m'obre, fosc?
Malconeixem l'aquí
i no tenim cap lluc de la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre
i que a la mort li dic:sí.
 

divendres, 12 de desembre de 2014

Ressenya de Francesc Mompó

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Ressenya de TENEBRA,

 per Francesc Mompó

(publicada originalment al diari «Levante», dissabte 6 de desembre de 2014)