Text del poeta Jaume Carbó per a la presentació de Tenebra a Girona

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

Text del poeta Jaume Carbó

per a la presentació de TENEBRA

  a Girona

(dijous 18 de desembre de 2014)

 

Bona nit a tots, mercès per venir i gràcies, Emili Gil, per arribar-te fins a Girona per presentar-nos el teu llibre, Tenebra. Amics, crec que aquest llibre es tota una troballa, una obra total i que mereix molt que vosaltres la pugueu llegir. Tant de bo pugui seguir creixent, pugui ser traduïda, se'n facin obres de teatre, se'n faci una pel·lícula i que la República Francesa et condecori amb la legió d'honor, benvolgut Emili.

Aquest llibre toca molts pals i també s'agermana amb altres obres que tenen com a protagonista l'escriptor i la ciutat o, més ben dit, la ciutat com un ens viu, un personatge més que ens mostra moltes cares i moltes realitats que en fan substrat. Ara us faré unes breus pinzellades d'aspectes comuns d’altres obres.

Jaume Carbó i Emili Gil

Penso en "Rèquiem" d'Antonio Tabucci, en què les hores mortes esperant el fantasma del mateix Fernando Pessoa ens introdueix en una marea de records, de passejades pel cementiri, i amb retrobaments d'amics, parents i coneguts amb la ciutat blanca de fons.

Em ve el cap també, i parlant de música, l'àlbum "The Lamb lies down on Broadway" de l'any 1974, de la banda de rock Genesis, que en part està inspirat a la vegada en la pel·lícula "El Topo" d'Alejandro Jorodowsky. En aquest àlbum hi ha tot un món oníric i subterrani habitat, amb una repassada a personatges americans de tots els temps, personatges mitològics com Lilit o les làmies, i on hi ha la recerca del germà del protagonista a través d'una Nova York que s'enfonsa molt, molt avall.

Parlem d'una pel·lícula, d'una pel·lícula d'acció: “Golpe en la pequeña China”, en la qual, deixant a part de les escenes d’arts marcials i de comèdia, els personatges es mouen per interiors subterranis, per clavegueres, per unes galeries on hi passa un corrent negre que s'anomena “Els arbres morts”, i que per a eliminar el dolent del film els herois s’han de traslladar més i més a baix.

I ja que som a Girona, enumero tres referències a la ciutat, com són "La fi del món a Girona" de Joaquim Ruyra, on just abans que tot s'acabi, també hi ha riuades de gent, i el que és extraordinari es materialitza davant del deliri de les masses. Per cert,  hi ha un passatge de la narració que diu: “Déu meu: que no el trobeu entenebrat”.

Salut!

També esmentar “La ciutat dels secrets”, de Patrice Chaplin, on hi ha tota una altra història de la ciutat, on també es va a sota, a excavar, en concret una pedra especial a sota mateix del local que en deien Isaac el Cec i que avui és el Museu dels Jueus de Girona.

I una novel·la ben recent, em refereixo a "Las leyes de la Frontera" de Javier Cercas, on la frontera era el riu Onyar, i els baixos fons on es passejava el protagonista adolescent és el lloc on ens trobem ara, el que era «barri xino» de Girona, ara fa 40 anys, on hi havia un ambient sòrdid i decadent, que recorda alguns passatges de Tenebra.

I per acabar, us voldria recitar un poema de Joan Vinyoli, del qual enguany celebrem el centenari del seu naixement. Es diu:

SÍ A LA MORT

Cada moment és el moment de néixer

i cada instant és l'instant de morir.

D'aquest saber morir vivint vull créixer

fins al trànsit darrer.

Quin nou camí se m'obre, fosc?

Malconeixem l'aquí

i no tenim cap lluc de la tenebra.

Sols sé que sóc un brot agut de febre

i que a la mort li dic: sí.