Etiquetes

dijous, 25 de desembre de 2014

Presentació d'Enric Crespi

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

Presentació d'Enric Crespi

  de TENEBRA

  a Girona

(dijous 18 de desembre de 2014)

 


Bon vespre a tothom. Abans de parlar de l’obra, una pinzellada sobre l’autor, tal i com jo el veig.

Imagineu-vos la Brasserie des Martyrs de París, més coneguda com a Bistrot des Martyrs. És una antiga i coneguda taverna on al llarg del segle XIX i principi del XX s’hi reunia la flor i nata de l’art francès: pintors i escriptors, poetes, filòsofs, però bàsicament lletraferits. Ara imaginem que aquest local té una característica: es troba més enllà de la rue des Martyrs, de la que rep el nom, més enllà de l’espai i el temps. Per això els seus parroquians són de diferents llocs i èpoques. Així, veiem recolzat al taulell de zenc a Baudelaire, que té una copa d’absenta a la mà, en una animada conversa amb Rimbaud, mentre que Guy de Maupassant explica alguna cosa a Gérard de Nerval, que l’escolta amb atenció.

Enric Crespi presentant Tenebra
Asseguts al voltant d’una taula identifiquem Villiers de l’Isle-Adam, fumant d’una pipa d’opi, i Edgar Poe, que està un xic embriagat; discuteixen sobre com ha de ser un conte de terror i contraposen els Contes cruels d’un amb els Contes extraordinaris de l’altre. No gaire lluny hi ha Howard Phillips Lovecraft, sol, abstret, mirant al buit mentre els seus dits llargs acaronen maquinalment un llibre vell i enigmàtic. També Isidore Ducasse, més conegut com a Comte de Lautréamont, roman solitari, però els seus ulls observen constantment els moviments de Madame Boulanger, la gran artista de l’Opéra Comique que llueix un pronunciat escot, que ara comparteix taula amb Sheridan le Fanu, i fuma una cigarreta amb una llarga boquilla d’argent.

Hi ha més gent: Balzac, Conan Doyle, Leroux, i d’altres, però el fum del tuguri no permet veure’ls prou bé. Tanmateix distingim un home assegut a l’entorn d’una tauleta, en un racó. Està sol i beu a petits glops un got d’absenta, amb evident satisfacció. Sembla meravellat per tot allò que l’envolta. Té els ulls molt oberts, mira tothom amb un interès immens. Afua l’oïda tractant de captar totes les converses alhora. Amb un llapis pren, quasi febrilment, apunts de les seves sensacions, de tot allò que veu i sent, en una llibreta de tapes gastades. És l’Emili Gil.

Aquest és, com deien els surrealistes, el «retrat ideal» que em faig de l’Emili, perquè engloba la seva gran passió per París, la literatura i cultura, en general. És un veritable francòfil, i he de confessar que jo també.

Ara una petita anècdota de com el vaig conèixer perquè crec que resulta curiós, si més no.

Quan encara vivia a Barcelona acostumava a visitar amb certa freqüència la llibreria Gigamesh, especialitzada en ciència-ficció, fantasia i terror; la millor de la ciutat d’aquests gèneres, sense cap dubte. Un dia, tafanejant, hi vaig veure una petita revista que acabava de néixer. S’anomenava Lovecraft magazine. Com que sóc un fanàtic de l’escriptor de Providence, i de tot allò que s’hi relaciona, vaig comprar un exemplar, em vaig instal·lar en un bar i me’l vaig llegir de cap a peus en el temps que es tarda en prendre un parell de cafès. La vaig trobar magnífica, d’una qualitat altíssima, i única, perquè no hi havia cap altra publicació semblant. Tant m’entusiasmà que, quan vaig ser a casa, vaig enviar una carta als editors, felicitant-los, animant-los a continuar per aquell camí i preguntant-los què havia de fer per subscriure-m’hi. Pocs dies després vaig rebre la resposta. M’agraïen els elogis i em convidaven a col·laborar-hi, atès que tant m’havia agradat el magazine. Signava la carta Emili Gil.

Aquest fou, doncs, no tan sols l’inici d’una fructífera col·laboració, sinó també el principi d’una gran amistat, com el final de Casablanca. No crec que gaires persones s’hagin conegut d’aquesta manera, oi?

Tenebra perduda al Call de Girona
Bé, ara m’agradaria parlar breument de l’obra, Tenebra, que per això som aquí.

He de dir que quan l’Emili em lliurà el mecanoscrit de la novel·la per saber-ne la meva opinió, el relat va caure en terreny abonat perquè l’acció transcorre a París i, com ja he deixat entendre, sóc un apassionat d’aquesta ciutat, que conec força bé. O que creia conèixer força bé abans de llegir la novel·la. Perquè el relat no parlava de la ville lumière sinó de la ville ténèbre. No tractava del París que coneixia, que coneix tothom, dels grans boulevards, dels magnífics parcs i jardins, dels edificis senyorials amb mansardes, dels restaurants famosos, les botigues de moda o els fantàstics museus, sinó que descrivia amb un gran virtuosisme i un realisme corprenent el París dels cementiris, en concret el de Montparnasse, on un grapat de personatges il·lustres dormen el somni etern. Però sobretot parlava del París «de sota», del subsòl, de quilòmetres i quilòmetres de túnels, catacumbes, passadissos, sales soterrades, misteris, riscos i àdhuc terrors difícilment descriptibles. És inevitable, doncs, establir una relació entre la ville ténèbre, el subsòl i el subconscient, tan fosc, perillós i inescrutable com els paorosos subterranis parisencs de Tenebra.
La novel·la és, entre moltes altres coses, un viatge a l’interior, una bussejada als avencs més profunds de la ment, una incursió a un món gairebé oníric, surreal, amarat de símbols i supersímbols, la qual cosa ja constitueix una aventura apassionant carregada de suspens i emocions. Aquesta aventura, però, també té un equivalent exterior, físic. Hi ha acció, intriga, violència.

Tenebra al París gironí
Vull destacar també que el nom del París secret i subterrani és, amb tota la intenció, Sirap; o sigui, París a l’inrevés. Això em portà a considerar la possibilitat d’una relació amb la famosa, excèntrica i enigmàtica novel·la d’Huysmans, À rebours, és a dir: a l’inrevés. El protagonista de Tenebra, en el qual tots veiem una versió del propi Emili, té efectivament alguna cosa de Des Esseintes, el protagonista d’À rebours, el qual busca amb afany unes emocions que, en el seu cas, només li proporciona l’art, que situa pel damunt de la pròpia vida. L’estètica per sobre de l’ètica, podríem dir-ne. La recerca d’emocions prohibides, d’uns estats d’esperit gairebé inabastables, d’un ideal potser inexistent o impossible, a través de l’intent desesperat de coneixença d’un mateix sempre ha estat un tema fascinant i tan antic com la pròpia humanitat. El trobem en els més primitius relats celtes i, alguns segles més tard, en la matière de Bretagne i, molt especialment, en la quête du Graal, que constitueix un dels més poderosos temes de la literatura i la cultura de l’Edat Mitjana.
Tot plegat ho trobem, també, en el cicle de relats onírics de Lovecraft. El protagonista de Tenebra, de qui en cap moment se sap el nom, té alguns tocs del Randolph Carter lovecraftià; no oblidem que l’Emili és un admirador i estudiós del «solitari de Providence». En Carter, a través de la porta de les claus d’argent penetra en un món oníric, fosc, farcit de tota mena de perills i criatures estranyes, talment com el Sirap de Tenebra que, con ja he dit abans, ens remet al subconscient, al món dels monstres d’Id, com en la famosa i inoblidable pel·lícula Planeta prohibit.

Diuen, almenys a mi sempre m’ho han dit, que per ser un bon escriptor s’ha de ser, abans que res, un bon lector. Afegeixo que si, a més a més, s’és un bon traductor, el resultat pot ser extraordinari. El fet que en Gil hagi traduït obres de Poe, Lovecraft, Bram Stoker, Nerval, Guy de Maupassant, Baudelaire i altres genis li ha proporcionat una amplíssima panòplia que li permet disposar dels recursos literaris adients per a cada ocasió. Això fa que el seu estil sigui fluid, entenedor, molt àgil quan convé, sempre culte i, fins a cert punt, refinat.

Per finalitzar dir que Tenebra és una novel·la màgica en tots els sentits; el que no sé dir és si la màgia que conté és blanca o negra. Segurament és una barreja d’ambdues. T’encisa, et sedueix i t’obliga a apurar-la ràpidament fins a la darrera lletra, com fi fos la darrera gota de la millor absenta.

Emili Gil i Enric Crespi
Tenebra és una obra enlluernadora, i valgui oxímoron, una tenebra lluminosa, una lluminositat tenebrosa, com vulgueu, que et revela un munt de coses en general, fruit de l’erudició de l’Emili, i en particular de la literatura i cultura.

Tenebra és una d’aquestes magnífiques i rares novel·les que només apareixen de tant en tant i que cal caçar al vol. També cal tenir-la a mà perquè es fa rellegir una i altra vegada, com m’ha passat a mi.

Tenebra és una novel·la esplèndida, altament recomanable, que et fa desitjar tornar a visitar París... O potser Sirap?

Moltes gràcies per la seva atenció,

Enric Crespi





1 comentari:

  1. Excel·lent presentació! De fet, jo també us vaig conèixer a tu i a l'Amadeu, d'una manera molt semblant a l'Enric.
    M'hauria agradat haver pogut assistir.

    ResponElimina