Ressenya de Manel Alonso

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Ressenya de TENEBRA,

 per Manel Alonso

(publicada originalment a Sons de Xaloc:

http://sonsdexaloc.cat/emili-gil-entre-tenebres/)

 

Emili Gil entre tenebres

  L’escriptor de la Sénia Emili Gil i Pedreño acaba de publicar la novel·la Tenebra, una narració en la qual el protagonista ens parla en primera persona dels dies que passa a la ciutat de París treballant en una faena precària alhora que descobrix un nou univers sota les llambordes dels seus carrers.

 

París és coneguda arreu del món com la ciutat de la llum, de la joia i l’alegria de viure, un mite que la literatura, la música i el cinema han ajudat en gran mesura a consolidar. Emili Gil, amb el recolzament de les mateixes arts, defuig aquest estereotip i, a través de l’efecte espill, ens oferix la visió personal de la ciutat de les tenebres, Sirap.

L’autor, gran coneixedor dels clàssics de la literatura fantàstica i de terror, ha estat director de la revista Lovecraft magazine, a més de traduir textos d’escriptors com ara Guy de Maupassant, Joseph Sheridan Le Fanu, Bram Stoker, etc., és un afrancesat notable, encara que força allunyat del jacobinisme cultural i polític francés, ja que és un defensor incansable de la llengua i la cultura occitanes. Coneix la ciutat de París i els seus racons més llòbrecs, les seues llegendes negres i els seus vicis, algun dels quals ell també compartix com ara el gust per l’absenta. Gil barreja llegendes urbanes del París del segle xix amb la mitologia egípcia i algunes d’aquelles teories anomenades de la conspiració amb una intensitat que crea versemblança i interés en el lector.

Una vista del riu Seine, a París, el setembre de 2011

És un gran amant de la literatura francesa del segle xix i de les primeres dècades del xx. Coneix a fons l’obra dels escriptors, dels artistes i fins i tot dels chansonniers i la seua biografia. En Tenebra fa referència a molts d’ells, als quals suma altres provinents de la cultura anglosaxona com ara Poe o Byron, encara que fa especialment incís en l’obra d’Honoré de Balzac i Charles Baudelaire. Tota aquest galeria de personatges i els seus universos literaris li servixen per a crear una atmosfera densa i molt personal, on el protagonista és el reflex de l’autor, de les seues passions, a les quals ret homenatge, i també de les seues frustracions i petites venjances.

El personatge d’Emili Gil, eixe alter ego d’ell mateix, inicia de la mà d’altres personatges tocats per la força destructiva de l’amor-desamor i la follia un itinerari assenyalat per un seguit de clavells negres (potser les flors del mal?), que el portaran a les catacumbes, al clavegueram de la ciutat de París, allí es trobarà amb ésser mitològics i el reflex clarobscur de la ciutat de la llum, on hi ha un espai per a la diversió, la disbauxa i un altre per al dolor i el sofriment.

Riu de la Sénia, al seu pas sota el pont de les Cases del riu

En aquesta novel·la Emili Gil se’ns apareix com un escriptor addicte als símbols, els quals manipula i empra per apuntalar la seua narració, una narració que és també dues recerques, la primera la d’uns documents secrets i xifrats d’uns monjos cartoixans, així com la clau per aconseguir desxifrar-los; i la segona, la recerca d’un estrany ésser, una mena d’àngel de la guarda, ple d’energia, que aportarà al protagonista la pau que necessita.

Tenebra és un viatge cap a l’interior personal i alhora col·lectiu, on l’individu i la societat al llarg de la història han estat manipulats pel clan dels poderosos. El poder ha traçat la línia entre el bé i el mal, posant les bases de com han de viure la resta dels mortals la seua vida. En la frontera entre la bogeria i el somni, Emili Gil es rebel·la contra el sistema de valors establit, contra les seues mentides, un sistema al qual acusa de castrar la capacitat per a la fantasia de l’ésser humà, un sistema que encadena el cos i la ment de cada individu tornant-lo sord i cec davant de la crida del seu propi jo.

Manel Alonso (diumenge, 23 de març de 2014).