Contrastos i semblances entre
«L’horlà»,
de Guy de Maupassant,
«La xucladora», de Joaquim Ruyra
i «Le chupador»,
de Claude Seignolle
>(^.^)<
Antoni Munné-Jordà em llançà un desafiament durant la
presentació de la novel·la Tenebra, el divendres
4 d’abril de 2014: assenyalar els analogismes i les diferències dels relats
esmentats al títol. He redactat els mots que segueixen com un divertimento, amb el desig que la seva
lectura sigui, si més no, plaent.
D’entrada paleso que els tres textos són escrits en
primera persona; en el cas de «L’horlà», em refereixo a la segona versió (1887),
la que és més coneguda, la que els crítics qualifiquen de la bona i que és la que s’edita habitualment. Aquesta opció implica
un acord implícit amb el lector, un lligam més íntim que no pas si els contes
fossin escrits en tercera persona. Per tant, de bell antuvi narradors i lectors
ignoren les coses que succeiran. Compartiran, doncs, amb el narrador respectiu,
la descripció de les seves sensacions i sentiments. Amb aquesta clara intenció,
«L’horlà» és un diari íntim; «La xucladora» (1903) i «Le chupador» (1960) són
escrits personals en els quals es revelen moments, minuts («La xucladora»), o
bé setmanes, mesos («Le chupador»), de manera completament subjectiva.
Tant «L’horlà» com «La xucladora» inicien el text amb
la descripció realista d’uns períodes de la jornada que procuren benestar al
protagonista. Així, llegim «Quina
jornada més admirable!» tot just començar «L’horlà», i, a «La xucladora», la definició d’un home tranquil assegut en una
roca amb les cames nues ficades dins la mar («Aquests moments són els millors
de la vida»). En canvi, «Le chupador» comença amb una frase de
connotacions ben contràries: «Ferit pel
dolor retornat amb la nit agressiva», i continua amb un reguitzell de turments
gens tranquil·litzadors.
És interessant notar les hores diferents durant les
quals el sol i els seus rajos juguen un paper important en l’estat d’ànim dels
protagonistes; a «L’horlà» és al matí quan el narrador sent felicitat, mentre
que a «La xucladora» aquesta mateixa sensació es dóna amb les darreres clarors
del capvespre. A «Le chupador» l’únic moment que el
protagonista assaboreix una mica d’alleugeriment és al matí. Però és durant la
nit, als tres contes, quan s’esdevenen els fets inexplicables i paorosos, com
si en aquest període en el qual regna la foscúria tot fos possible; inclòs
l’existència, o pervivència, de monstres.
Els temes del desdoblament i del doble (que tenen
lleugeres diferències, segons el psicoanalista Otto Rank, tot i que normalment hi
són barrejades) apareixen, a «Le chupador», just al segon paràgraf,
mentre que a les altres dues narracions es presenten unes pàgines més endavant.
L’expressió de l’angoixa és gradual a «Le
chupador» («una altra vegada, aquesta
nit!») i a «L’horlà» («ahir vaig passar una vetlla horrible»); en canvi, a «La
xucladora», allò que és gradual no és la inquietud, sinó la descripció de
detalls agradosos («I torna a riure i a mirar-me amb una berganteria
trastornadora»).
 |
| «La xucladora, de Joaquim Ruyra, en la versió inclosa a El llit sota la tomba (Laertes, 2003), coordinat per Emili Olcina |
El vampirisme psíquic i físic és present als tres
relats, amb matisos diferents. La pèrdua de sang és manifesta a «Le chupador»
des de les primeres línies, mentre que a «La xucladora» només es suggereix («he
reparat que té els ullals fins i punxeguts») i a «L’horlà» és inexistent
(l’ésser desconegut prefereix l’aigua i la llet).
Les criatures malignes de «Le chupador» i «La
xucladora» necessiten d’un cos físic visible per a perpetuar-se en el temps; a «L’horlà»,
en canvi, tot sembla indicar que la dependència només és puntual, o transitòria,
sobretot pel que fa al factor «visible». Aquest detall recorda les deficiències
i errors de les percepcions humanes (René Descartes) així com també les seves
limitacions (ara em ve al cap el conte «La cosa maleïda», d’Ambrose Bierce, on
s’explica amb claredat diàfana que «hi ha sons que no oïm» i que «l’ull de
l’home és un instrument imperfecte; abasta només unes poques octaves de la
veritable escala cromàtica (...) Hi ha colors que no podem veure»).
Trobem un paral·lelisme intrínsec i simbòlic, potser
involuntari per part dels autors, entre la toponímia de dos dels indrets que
surten als contes: el Mont Saint Michel (a «L’horlà») i el bulevard de Sant
Michel (a «Le chupador»), uns llocs geogràfics que evoquen (i invoquen, podríem
dir) Sant Miquel, l’arcàngel assassí de dracs, serps, diables i tota mena de
mals, una figura medieval que posteriorment representaria, almenys a casa
nostra, Sant Jordi. Malgrat la oficialitat d’aquest darrer com a Patró de la
nació catalana, encara avui romanen al territori més temples, i pobles, que
porten el nom de Sant Miquel que no pas el de Sant Jordi. Hi ha qui assegura
que existeixen lligams ocults, de natura tel·lúrica ancestral, entre els
santuaris de Sant Miquel.
Les experiències nocturnes que pateix el narrador de «Le chupador»,
així com les incursions, també nocturnes, que se succeeixen a «L’horlà» fan
pensar irremissiblement, contemplat des d’una perspectiva contemporània (abril
de 2014), a determinades vivències que expliquen els adduïts per alienígenes
presumptament procedents de l’espai. Fins i tot la criatura de «La xucladora»,
anomenada així pels vells mariners («M’ho havien explicat alguns mariners vells
i no m’ho creia», escriu Ruyra), pot ser interpretada com una referència
folklòrica a éssers extraterrestres que, al parer de certs investigadors,
habiten els avencs marins.
El suïcidi és contemplat a «L’horlà» i a «Le chupador»
com l’única via de sortida, d’evitar els patiments humans causats per elements
sobrenaturals o, com a mínim, que no segueixen els paràmetres convencionals de
la realitat. Eludir el parany de «La xucladora» és molt més senzill: amb un
parell de renecs i allunyar-se una mica de l’indret maleït n’hi ha prou. I
senyar-se, per si de cas.
Ignoro si el present escrit satisfarà la proposta
d’Antoni Munné-Jordà. Confesso, emperò, que m’ha agradat escriure’l.
Emili Gil (Barcelona, Nit del 15 al 16 d’abril de
2014).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada