Ressenya d'André Sion

 

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones i/o entitats no definides oficialment, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten el projecte de resistència i dissidència anomenat Tenebra, esdevenint així una extensió natural de la novel·la. Moltes gràcies a tothom per fer-ho possible.

Ressenya d'André Sion 

sobre TENEBRA

(dimarts, 10 de desembre de 2024)

Al·legoria pictòrica de Tenebra, realitzada per Élisa Beaumont,
també coneguda com "la petite bergère de Montmartre"

 

     Emili Gil (La Sénia, 1969), és un escriptor català amb una trajectòria marcada pel seu interès per la literatura gòtica, el terror, el folklore, la màgia, l’onomàstica, la tradició, la poesia i l’esoterisme. És autor, entre d’altres, dels llibres La Sénia extraordinària (2015), París, una guia màgica (2016), Catalunya encantada (2016; coescrit amb Jordi Ardanuy), La màgia de Gènova, Triêua i Torí (2018) i Jules Verne, Tivissa i Amiens (2020). Ens ofereix amb Tenebra una obra que transcendeix els límits de la novel·la per esdevenir un exercici de reflexió metafísica i literària. Aquesta novel·la sintetitza elements tradicionals del gènere (i dels gèneres) literari(s) amb una exploració estilística i conceptual que desafia el lector. Fou publicada per primera vegada l’any 2014 i, l’any següent, va ser guardonada amb el VIIè Premi Ictineu, com a millor novel·la de gènere fantàstic escrita en llengua catalana. El 2023 va ser reimpresa per quarta vegada.

     Amb la present ressenya em proposo analitzar breument els detalls més significatius de l'obra, destacant-ne la riquesa lingüística, el treball de documentació, la intertextualitat, els aspectes simbòlics i les influències literàries.

 

1. El marc argumental: un viatge a les profunditats de l’ànima

     La trama de Tenebra gira a l’entorn de la recerca personal i espiritual d’un protagonista sense nom, que actua com a figura arquetípica del pelegrí enfrontat a les seves pròpies tenebres i pors interiors. L’obra s’articula a través d’un escenari físic (París) i mental alhora, que difumina la línia entre la realitat i el somni. Aquesta ambigüitat esdevé central en la narrativa: els espais, plens de descripcions atmosfèriques reals i sovint claustrofòbiques (catacumbes, galeries soterrades), són, en aquest cas, més que simples decorats: són les extensions del conflicte intern del personatge.

 

1.1. La dimensió psicològica de l’espai

     Els escenaris de la novel·la es poden llegir com a manifestacions simbòliques dels estats d’ànim del protagonista. La presència reiterada de llocs com ara  cementiris, biblioteques polsoses, esglésies, hospitals i manicomis apel·len al gènere gòtic, i també representen una geografia mental, estètica i simbòlica, en la qual l’individu s’enfronta amb els seus fantasmes personals. Les obsessions es manifesten a través d’objectes recurrents (clavells negres, colors, elixirs, ombres, siluetes...).

 

1.2. La trama com a paràbola

     Més enllà de la seva aparença com a narració de misteri o terror, Tenebra es pot interpretar com una al·legoria de l’ésser humà que cerca la veritat enmig de l’obscuritat. Aquesta lectura al·legòrica, subtil però persistent, recorda autors com Dante Alighieri, i especialment La Divina Comèdia, on el camí físic serveix de mirall del creixement espiritual.

 

2. La riquesa lingüística: un estil cuidat i evocador

     Una de les grans virtuts de Tenebra és la seva prosa, caracteritzada per un llenguatge ric i precís que aconsegueix capturar l’atenció del lector i submergir-lo en l’atmosfera de l’obra. L’estil d’Emili Gil és deliberadament dens i evocador, amb una preferència per les imatges sensorials i els detalls descriptius, amb els quals pretén embriagar, literalment i positivament, el lector.

 

2.1. El lèxic: entre el classicisme i la modernitat

     L’autor combina un vocabulari elevat i arcaïtzant amb expressions contemporànies, creant un contrast que reflecteix amb encert el caràcter atemporal del conflicte que narra. Aquest ús conscient del llenguatge reforça la sensació d’estar llegint una obra que transcendeix el seu moment històric.

 

2.2. El ritme narratiu

     El ritme de Tenebra oscil·la entre passatges contemplatius i moments de tensió narrativa. Aquesta alternança genera una experiència lectora variada, que pot resultar exigent però també gratificant per al lector atent. L’ús magistral d’alguns paràgrafs llargs, carregats de frases subordinades i d’imatges potents, evoca autors com Thomas de Quincey, Edgar Poe o Howard Phillips Lovecraft.

Al·legoria pictòrica de Tenebra, realitzada per Élisa Beaumont,
també coneguda com "la petite bergère de Montmartre"

 

3. El treball de documentació: una obra que beu de múltiples fonts

     Una de les característiques distintives de Tenebra és la seva profunda base elaborada a partir de referències literàries, filosòfiques i històriques. Aquest treball de documentació, que és fa evident en les diferents al·lusions i cites que travessen l’obra de dalt a baix, aporta una dimensió intel·lectual que enriqueix la lectura de manera molt destacada, i alhora, forneix el lector de múltiples claus que pot manejar i aprofundir per la seva banda, individualment, si és del seu interès, més enllà de la informació que conté la novel·la en concret.

 

3.1. Influències literàries

     L’obra dialoga, sobretot, amb la tradició gòtica europea, des d’Horace Walpole, Claire Reeve, Charles Robert Maturin i Mary Wollstonecraft Shelley, per esmentar alguns noms, passant per George Du Maurier, Sheridan Le Fanu, Prosper Mérimée, i fins a Bram Stoker, però també incorpora elements propis de la literatura simbolista i decadentista del segle XIX. Per exemple, l’ús d’imatges oníriques i símbols més o menys complexos recorda autors com Guy de Maupassant, Charles Baudelaire, Gérard de Nerval, Théophile Gautier i Stéphane Mallarmé.

 

3.2. Referències filosòfiques

     L’autor demostra un coneixement profund de la filosofia existencialista i de la teologia mística. Conceptes com ara la lluita constant amb el no-res, o bé la recerca desesperada del sentit de la vida, i l’enfrontament amb el propi jo connecten Tenebra amb pensadors de la línia marcada per Søren Kierkegaard i Friedrich Nietzsche, o fins i tot per Emil Cioran, però també amb certs aspectes bàsics del zoroastrisme i el catarisme.

 

3.3. Context cultural

     Gil també es nodreix de la tradició cultural catalana, incorporant referències a figures i llocs emblemàtics (Barcelona, Delta de l’Ebre, La Sénia, etc.). Aquest arrelament cultural aporta una capa addicional d’interès per als lectors familiaritzats amb el patrimoni literari dels Països Catalans (Joan Vinyoli, Ausiàs March, Joana Raspall, Màrius Torres, Montserrat Abelló, Desideri Lombarte, etc.).

 

4. La intertextualitat: una obra que parla amb altres textos

     La intertextualitat és un element clau de Tenebra. L’autor utilitza citacions explícites, però també aprofita la presència d’estructures narratives i temes que remeten a altres obres i escriptors: Victor Hugo i Els miserables, Henry Miller i Tròpic de càncer, Robert Louis Stevenson i L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mr. Hyde, Émile Zola i La bèstia humana, Honoré de Balzac i L’obra mestra inconeguda, entre d’altres. No tan sols lletraferits i poetes (René Char, Jacques Prévert) sinó que músics (Charles Trenet, Serge Gainsbourg), pintors (Gustav Klimt, Edvard Much, Gustave Moreau), dibuixants (Jacques Tardi) i cantants (Mistinguett, Joséphine Baker) també són peces importants del trencaclosques.

 

4.1. L’ombra de Dante i Poe

     L’estructura general de la novel·la, basada en un viatge d’exploració interior, evoca la Divina Comèdia, mentre que l’atmosfera opressiva i el protagonisme de la psique del personatge principal recorden contes i poemes d’Edgar Poe o de Villiers de l’Isle-Adam. Aquesta barreja d’influències atorga a l’obra un caràcter únic, a cavall entre allò clàssic i allò modern.

 

4.2. Citacions i homenatges

     Al llarg de Tenebra, es troben fragments que semblen homenatges a anècdotes, vivències, obres i autors que han influït en l’imaginari particular d’Emili Gil. Això no només enriqueix el text, sinó que també crea un joc intel·lectual amb el lector, que és convidat a identificar aquestes referències i a sentir-s’hi reflectit.

 

5. Els aspectes simbòlics: un univers de significats ocults

     Cada element de Tenebra sembla estar carregat de significat simbòlic. Des de les descripcions dels paisatges fins als detalls més subtils de les accions dels personatges; tot plegat contribueix a crear una xarxa de significats i correspondències que transcendeix la literalitat de la història. És per aquest motiu que és recomanable llegir Tenebra dues vegades, com a mínim: perquè conté diverses capes d’interpretació i lectura.

 

5.1. La llum i la foscor

     Com el títol del volum suggereix, la tensió entre llum i foscor és central a l’obra. Aquesta dualitat es pot entendre tant en termes psicològics com espirituals, reflectint el conflicte entre el coneixement i la ignorància, l’esperança i la desesperació. Remet a la unió/confrontació universal de conceptes contraris, però que formen un conjunt, que en el present volum es pot sintetitzar en el mot París, i el seu anagrama: Sirap. La ville lumière i la ville ténèbre. Contraposades però complementàries: les dues cares de la lluna. A més, hi detectem múltiples efectes espill i dualitats (l’absenta -principi femení-, el Chartreuse -principi masculí-).

 

5.2. Els símbols esotèrics

     L’obra és plena de símbols que remeten a tradicions esotèriques i místiques, que es poden interpretar des de perspectives diverses. Per exemple, la figura del laberint, present tant de manera literal com metafòrica al text, simbolitza la recerca del centre, del coneixement ocult que només es pot assolir superant determinades proves i obstacles. El dèdal representa un descens cap als estrats subconscients de la psique, on hi ha els conflictes no resolts, i, també un “regressus ad uterum” (retorn a l’úter), o una davallada als inferns, per tal de conèixer els propis límits i, morint metafòricament, reeixir amb una nova naixença.

Al·legoria pictòrica de Tenebra, realitzada per Élisa Beaumont,
també coneguda com "la petite bergère de Montmartre"

 

6. L’impacte emocional i intel·lectual en el lector

     Tenebra no és una obra fàcil de llegir ni tampoc de classificar, però el seu impacte emocional i intel·lectual és innegable. La capacitat de l’autor per a evocar una atmosfera inquietant i, al mateix temps, plantejar qüestions essencials de l’existència humana fa que l’experiència lectora sigui intensa i memorable. El fet que el llibre estigui autoeditat i que no sigui gens fàcil d’aconseguir, perquè defuig el sistema convencional de distribució, augmenta considerablement aquesta sensació d’autenticitat.

 

6.1. La immersió atmosfèrica

     El lector se sent immers en un món d’ombres i clarobscurs, gràcies a la descripció detallada i a l’habilitat narrativa de Gil, que, de vegades, adopta un to manifestament i volgudament poètic. Aquesta immersió provoca una resposta emocional forta, que oscil·la entre la fascinació i la incomoditat (els fets referenciats sobre François Bertrand, l’anomenat “vampir de Montparnasse”, per exemple).

 

6.2. Les preguntes sense resposta

     L’obra deixa moltes qüestions obertes, la qual cosa pot frustrar alguns lectors, però, de fet, els convida a reflexionar. Aquesta ambigüitat és un dels trets més distintius de Tenebra, que exigeix del lector una participació activa en la construcció del seu significat, per tal d’assaborir, i gaudir, d’una lectura plena i enriquidora.

 

Conclusió

     Tenebra, d’Emili Gil, és una obra que destaca pel seu rigor literari, la seva profunditat temàtica i la seva capacitat per desfermar una experiència lectora rica i complexa, que s’escampa i viu més enllà de les pàgines físiques del llibre. Amb una prosa cuidada, una estructura narrativa plena d’ambigüitats i un univers simbòlic vast, la novel·la es consolida com una peça fonamental (fins i tot, clau) dins del panorama literari contemporani català. Tot i que la seva densitat pot representar un repte per al lector casual, aquells disposats a endinsar-se en les seves pàgines trobaran una obra que recompensa amb escreix la dedicació esmerçada, amb una profunditat de coneixement més que notable, i un ventall de fars orientatius inesgotable.

     Tenebra és una lectura imprescindible per a tothom qui estigui interessat en la literatura que explora els límits entre la denominada realitat, els desitjos, el somnis, la filosofia, el misticisme i la meditació espiritual. Emili Gil aconsegueix amb aquesta obra reafirmar el poder de la literatura com a vehicle de cultura, art i transformació.

 

André Sion

Montmartre (París), dimarts 10 de desembre de 2024

Al·legoria pictòrica de París, realitzada per Élisa Beaumont,
també coneguda com "la petite bergère de Montmartre"