Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones i/o entitats no definides oficialment, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten el projecte de resistència i dissidència anomenat Tenebra, esdevenint així una extensió natural de la novel·la. Moltes gràcies a tothom per fer-ho possible.
Ressenya d'André Sion
sobre TENEBRA
 |
| Al·legoria pictòrica de Tenebra, realitzada per Élisa Beaumont, també coneguda com "la petite bergère de Montmartre" |
Emili
Gil (La Sénia, 1969), és un escriptor català amb una trajectòria marcada pel
seu interès per la literatura gòtica, el terror, el folklore, la màgia,
l’onomàstica, la tradició, la poesia i l’esoterisme. És autor, entre d’altres,
dels llibres La Sénia extraordinària (2015), París, una guia màgica
(2016), Catalunya encantada (2016; coescrit amb Jordi Ardanuy), La
màgia de Gènova, Triêua i Torí (2018) i Jules Verne, Tivissa i Amiens
(2020). Ens ofereix amb Tenebra una obra que transcendeix els límits de
la novel·la per esdevenir un exercici de reflexió metafísica i literària. Aquesta
novel·la sintetitza elements tradicionals del gènere (i dels gèneres) literari(s)
amb una exploració estilística i conceptual que desafia el lector. Fou publicada
per primera vegada l’any 2014 i, l’any següent, va ser guardonada amb el VIIè
Premi Ictineu, com a millor novel·la de gènere fantàstic escrita en llengua catalana.
El 2023 va ser reimpresa per quarta vegada.
Amb la present ressenya em proposo
analitzar breument els detalls més significatius de l'obra, destacant-ne la
riquesa lingüística, el treball de documentació, la intertextualitat, els
aspectes simbòlics i les influències literàries.
1. El
marc argumental: un viatge a les profunditats de l’ànima
La trama de Tenebra gira a l’entorn
de la recerca personal i espiritual d’un protagonista sense nom, que actua com
a figura arquetípica del pelegrí enfrontat a les seves pròpies tenebres i pors
interiors. L’obra s’articula a través d’un escenari físic (París) i mental
alhora, que difumina la línia entre la realitat i el somni. Aquesta ambigüitat
esdevé central en la narrativa: els espais, plens de descripcions atmosfèriques
reals i sovint claustrofòbiques (catacumbes, galeries soterrades), són, en aquest
cas, més que simples decorats: són les extensions del conflicte intern del
personatge.
1.1.
La dimensió psicològica de l’espai
Els escenaris de la novel·la es poden
llegir com a manifestacions simbòliques dels estats d’ànim del protagonista. La
presència reiterada de llocs com ara cementiris, biblioteques polsoses, esglésies,
hospitals i manicomis apel·len al gènere gòtic, i també representen una
geografia mental, estètica i simbòlica, en la qual l’individu s’enfronta amb els
seus fantasmes personals. Les obsessions es manifesten a través d’objectes
recurrents (clavells negres, colors, elixirs, ombres, siluetes...).
1.2.
La trama com a paràbola
Més enllà de la seva aparença com a
narració de misteri o terror, Tenebra es pot interpretar com una
al·legoria de l’ésser humà que cerca la veritat enmig de l’obscuritat. Aquesta
lectura al·legòrica, subtil però persistent, recorda autors com Dante
Alighieri, i especialment La Divina Comèdia, on el camí físic serveix de
mirall del creixement espiritual.
2. La
riquesa lingüística: un estil cuidat i evocador
Una de les grans virtuts de Tenebra
és la seva prosa, caracteritzada per un llenguatge ric i precís que aconsegueix
capturar l’atenció del lector i submergir-lo en l’atmosfera de l’obra. L’estil
d’Emili Gil és deliberadament dens i evocador, amb una preferència per les
imatges sensorials i els detalls descriptius, amb els quals pretén embriagar,
literalment i positivament, el lector.
2.1.
El lèxic: entre el classicisme i la modernitat
L’autor combina un vocabulari elevat i
arcaïtzant amb expressions contemporànies, creant un contrast que reflecteix amb
encert el caràcter atemporal del conflicte que narra. Aquest ús conscient del
llenguatge reforça la sensació d’estar llegint una obra que transcendeix el seu
moment històric.
2.2.
El ritme narratiu
El ritme de Tenebra oscil·la entre
passatges contemplatius i moments de tensió narrativa. Aquesta alternança
genera una experiència lectora variada, que pot resultar exigent però també
gratificant per al lector atent. L’ús magistral d’alguns paràgrafs llargs,
carregats de frases subordinades i d’imatges potents, evoca autors com Thomas
de Quincey, Edgar Poe o Howard Phillips Lovecraft.
 |
| Al·legoria pictòrica de Tenebra, realitzada per Élisa Beaumont, també coneguda com "la petite bergère de Montmartre" |
3. El
treball de documentació: una obra que beu de múltiples fonts
Una de les característiques distintives de
Tenebra és la seva profunda base elaborada a partir de referències
literàries, filosòfiques i històriques. Aquest treball de documentació, que és
fa evident en les diferents al·lusions i cites que travessen l’obra de dalt a
baix, aporta una dimensió intel·lectual que enriqueix la lectura de manera molt
destacada, i alhora, forneix el lector de múltiples claus que pot manejar i aprofundir
per la seva banda, individualment, si és del seu interès, més enllà de la informació
que conté la novel·la en concret.
3.1.
Influències literàries
L’obra dialoga, sobretot, amb la tradició
gòtica europea, des d’Horace Walpole, Claire Reeve, Charles Robert Maturin i
Mary Wollstonecraft Shelley, per esmentar alguns noms, passant per George Du
Maurier, Sheridan Le Fanu, Prosper Mérimée, i fins a Bram Stoker, però també
incorpora elements propis de la literatura simbolista i decadentista del segle
XIX. Per exemple, l’ús d’imatges oníriques i símbols més o menys complexos
recorda autors com Guy de Maupassant, Charles Baudelaire, Gérard de Nerval, Théophile
Gautier i Stéphane Mallarmé.
3.2.
Referències filosòfiques
L’autor demostra un coneixement profund de
la filosofia existencialista i de la teologia mística. Conceptes com ara la
lluita constant amb el no-res, o bé la recerca desesperada del sentit de la
vida, i l’enfrontament amb el propi jo connecten Tenebra amb pensadors de
la línia marcada per Søren Kierkegaard i Friedrich Nietzsche, o fins i tot per
Emil Cioran, però també amb certs aspectes bàsics del zoroastrisme i el
catarisme.
3.3.
Context cultural
Gil també es nodreix de la tradició
cultural catalana, incorporant referències a figures i llocs emblemàtics
(Barcelona, Delta de l’Ebre, La Sénia, etc.). Aquest arrelament cultural aporta
una capa addicional d’interès per als lectors familiaritzats amb el patrimoni
literari dels Països Catalans (Joan Vinyoli, Ausiàs March, Joana Raspall, Màrius
Torres, Montserrat Abelló, Desideri Lombarte, etc.).
4. La
intertextualitat: una obra que parla amb altres textos
La intertextualitat és un element clau de Tenebra.
L’autor utilitza citacions explícites, però també aprofita la presència
d’estructures narratives i temes que remeten a altres obres i escriptors:
Victor Hugo i Els miserables, Henry Miller i Tròpic de càncer, Robert
Louis Stevenson i L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mr. Hyde, Émile
Zola i La bèstia humana, Honoré de Balzac i L’obra mestra inconeguda,
entre d’altres. No tan sols lletraferits i poetes (René Char, Jacques Prévert)
sinó que músics (Charles Trenet, Serge Gainsbourg), pintors (Gustav Klimt,
Edvard Much, Gustave Moreau), dibuixants (Jacques Tardi) i cantants
(Mistinguett, Joséphine Baker) també són peces importants del trencaclosques.
4.1.
L’ombra de Dante i Poe
L’estructura general de la novel·la,
basada en un viatge d’exploració interior, evoca la Divina Comèdia,
mentre que l’atmosfera opressiva i el protagonisme de la psique del personatge
principal recorden contes i poemes d’Edgar Poe o de Villiers de l’Isle-Adam.
Aquesta barreja d’influències atorga a l’obra un caràcter únic, a cavall entre allò
clàssic i allò modern.
4.2.
Citacions i homenatges
Al llarg de Tenebra, es troben
fragments que semblen homenatges a anècdotes, vivències, obres i autors que han
influït en l’imaginari particular d’Emili Gil. Això no només enriqueix el text,
sinó que també crea un joc intel·lectual amb el lector, que és convidat a
identificar aquestes referències i a sentir-s’hi reflectit.
5. Els
aspectes simbòlics: un univers de significats ocults
Cada element de Tenebra sembla
estar carregat de significat simbòlic. Des de les descripcions dels paisatges
fins als detalls més subtils de les accions dels personatges; tot plegat
contribueix a crear una xarxa de significats i correspondències que
transcendeix la literalitat de la història. És per aquest motiu que és
recomanable llegir Tenebra dues vegades, com a mínim: perquè conté
diverses capes d’interpretació i lectura.
5.1.
La llum i la foscor
Com el títol del volum suggereix, la
tensió entre llum i foscor és central a l’obra. Aquesta dualitat es pot
entendre tant en termes psicològics com espirituals, reflectint el conflicte
entre el coneixement i la ignorància, l’esperança i la desesperació. Remet a la
unió/confrontació universal de conceptes contraris, però que formen un conjunt,
que en el present volum es pot sintetitzar en el mot París, i el seu anagrama:
Sirap. La ville lumière i la ville ténèbre. Contraposades però
complementàries: les dues cares de la lluna. A més, hi detectem múltiples efectes
espill i dualitats (l’absenta -principi femení-, el Chartreuse -principi
masculí-).
5.2.
Els símbols esotèrics
L’obra és plena de símbols que remeten a
tradicions esotèriques i místiques, que es poden interpretar des de
perspectives diverses. Per exemple, la figura del laberint, present tant de
manera literal com metafòrica al text, simbolitza la recerca del centre, del
coneixement ocult que només es pot assolir superant determinades proves i
obstacles. El dèdal representa un descens cap als estrats subconscients de la
psique, on hi ha els conflictes no resolts, i, també un “regressus ad uterum”
(retorn a l’úter), o una davallada als inferns, per tal de conèixer els propis
límits i, morint metafòricament, reeixir amb una nova naixença.
 |
| Al·legoria pictòrica de Tenebra, realitzada per Élisa Beaumont, també coneguda com "la petite bergère de Montmartre" |
6.
L’impacte emocional i intel·lectual en el lector
Tenebra no és una obra fàcil de
llegir ni tampoc de classificar, però el seu impacte emocional i intel·lectual
és innegable. La capacitat de l’autor per a evocar una atmosfera inquietant i,
al mateix temps, plantejar qüestions essencials de l’existència humana fa que
l’experiència lectora sigui intensa i memorable. El fet que el llibre estigui
autoeditat i que no sigui gens fàcil d’aconseguir, perquè defuig el sistema
convencional de distribució, augmenta considerablement aquesta sensació
d’autenticitat.
6.1.
La immersió atmosfèrica
El lector se sent immers en un món d’ombres
i clarobscurs, gràcies a la descripció detallada i a l’habilitat narrativa de
Gil, que, de vegades, adopta un to manifestament i volgudament poètic. Aquesta
immersió provoca una resposta emocional forta, que oscil·la entre la fascinació
i la incomoditat (els fets referenciats sobre François Bertrand, l’anomenat
“vampir de Montparnasse”, per exemple).
6.2.
Les preguntes sense resposta
L’obra deixa moltes qüestions obertes, la
qual cosa pot frustrar alguns lectors, però, de fet, els convida a reflexionar.
Aquesta ambigüitat és un dels trets més distintius de Tenebra, que
exigeix del lector una participació activa en la construcció del seu significat,
per tal d’assaborir, i gaudir, d’una lectura plena i enriquidora.
Conclusió
Tenebra, d’Emili Gil, és una obra
que destaca pel seu rigor literari, la seva profunditat temàtica i la seva
capacitat per desfermar una experiència lectora rica i complexa, que s’escampa
i viu més enllà de les pàgines físiques del llibre. Amb una prosa cuidada, una
estructura narrativa plena d’ambigüitats i un univers simbòlic vast, la
novel·la es consolida com una peça fonamental (fins i tot, clau) dins del
panorama literari contemporani català. Tot i que la seva densitat pot
representar un repte per al lector casual, aquells disposats a endinsar-se en
les seves pàgines trobaran una obra que recompensa amb escreix la dedicació
esmerçada, amb una profunditat de coneixement més que notable, i un ventall de
fars orientatius inesgotable.
Tenebra és una lectura
imprescindible per a tothom qui estigui interessat en la literatura que explora
els límits entre la denominada realitat, els desitjos, el somnis, la filosofia,
el misticisme i la meditació espiritual. Emili Gil aconsegueix amb aquesta obra
reafirmar el poder de la literatura com a vehicle de cultura, art i
transformació.
André
Sion
Montmartre
(París), dimarts 10 de desembre de 2024
 |
| Al·legoria pictòrica de París, realitzada per Élisa Beaumont, també coneguda com "la petite bergère de Montmartre" |
