Tenebra a la Societat Catalana de Ciència Ficció, Terror i Fantasia

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 TENEBRA

a la

Societat Catalana

de Ciència ficció, Terror i Fantasia

El butlletí número 41 (estiu de 2014), de la Societat Catalana de Ciència-ficció, Terror i Fantasia (SC2F2) inclou una ressenya d'Antoni Munné-Jordà sobre «Tenebra» i un breu escrit d'Emili Gil al voltant de «L'horlà», de Guy de Maupassant, «La xucladora», de Joaquim Ruyra i «Le 'chupador'» de Claude Seignolle. 

http://www.sccff.cat/butlletins/41/index.htm 



 Tenebra
d'Emili Gil
Autoedició (Insòlit), Barcelona, març 2014.

Emili Gil (la Sénia, 1969) va ser durant vuit anys, de 1992 al 2000, el secretari de l'Associació de joves escriptors en llengua catalana, i com a tal, entre d'altres iniciatives que va dinamitzar, va ajudar activament la naixent SCCFF. També aleshores va començar a fer-se un nom com a devot seguidor de la literatura de fer por, línia que ha continuat com a coeditor de "Lovecraft magazine", traductor, entre d'altres autors "foscos", de Poe, Stoker, Doyle, Le Fanu, Lovecraft, Nerval, Villiers, Baudelaire i Maupassant, i autor d'un bon grapat de contes, en part recollits als volums Perfum de tenebres (2001) i Misteris fascinants (2002), en què ja trobem la presència de París i de l'antic Egipte.

Tenebra asseguda en un banc de la plaça de Lesseps, a Barcelona (fotografia: Emili Gil)

 

A Tenebra, Gil ens presenta un xicot de la Sénia que després d'un desengany amorós se'n va a treballar a París, on entra en contacte amb els "cataphiles", sovintejadors de les anomenades catacumbes, antigues pedreres subterrànies on van emmagatzemar els ossos procedents dels antics cementiris urbans desafectats. El protagonista és atret per Tenebra, enigmàtica fada protectora descobridora de mons o fantasmal presència fatal, en una expedició pels budells de París, pels soterranis de la societat i alhora per les profunditats del seu jo interior. Com Dante guiat per Virgili, Gil en el seu viatge subterrani, físic i simbòlic, per les catacumbes i pel cementiri de Montparnasse, es fa guiar per un nodrit estol d'escriptors, anglosaxons de Poe a Lovecraft i de Shelley a Stoker i sobretot els francesos més "maudits", de Villon a Baudelaire i de Nerval a Maupassant. Però ja abans de començar, només llegint l'índex dels capítols a la pàgina 9, veiem que l'últim és titulat amb el joiós vers "Nunc est bibendum", "ara cal beure", que ens avança que potser al capdavall l'autor canviarà el guiatge del sensible i pessimista Virgili pel de l'epicuri Horaci.

 

Una d'aquelles novel·les que ens inciten a llegir més i més. Només que llegiu el capítol 22, "Sirap és una festa", evident aclucada d'ull a Hemingway, us adonareu de l'inabastable coneixement d'Emili Gil sobre els que han escrit a París, de París, i atrapats per París.

 Antoni Munné-Jordà