Jules Verne, Tivissa i Amiens

JULES VERNE

Tivissa i Amiens 

Assegut a la tomba de Jules Verne, al cementiri de la Madeleine

Jules Verne, Tivissa i Amiens
  

és un llibre en el qual Emili Gil reuneix tres articles diferents: 

       

     «Jules Verne. Cap a la immortalitat i l'Eterna Joventut»,  

   

     «Tivissa. Extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics» i  

     «Un viatge a Amiens. Crisàlides, trens, laberints, realitats».

el volum, amb una coberta de Miquel Rof,
 es complementa amb els annexos: 

Cronologia abreujada de Jules Verne

Publicació dels «Viatges extraordinaris», en vida de Jules Verne

Publicació d'obres pòstumes en format llibre

Breu bibliografia sobre l'obra de Jules Verne

Breu bibliografia de tebeos inspirats en l'univers de Jules Verne

Limitada, però xamosa, llista de pel·lícules inspirades en l'obra de Jules Verne

     L'autor ens explica que «fa un grapat d’anys vaig començar a rellegir part de l’obra de Jules Verne, perquè tenia la intenció d’escriure’n un article (Jules Verne: cap a la Immortalitat i l’Eterna Joventut!). Mentre acumulava dades sobre la seva vida i obra se’n va fer obvi que havia d’anar a la ciutat on l’escriptor havia passat la seva darrera trentena d’anys: Amiens, a uns 130 quilòmetres al nord de París». 

Andanes de l'estació de tren d'Amiens

     Al mateix temps que Emili Gil investigava sobre Jules Verne i llegia allò que l’alquimista Fulcanelli havia escrit sobre la catedral d’Amiens a Le Mystère des cathédrales (El misteri de les catedrals, 1926), va iniciar la redacció d’un text al voltant de Tivissa (la Ribera d’Ebre) i dels fets més o menys estranys que s’hi relacionen (Tivissa: extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics). 

     El fet és que, -continua explicant l'autor- «en descobrir un missatge trobat per la policia al baixador de Torrebonica en el cas dels «suïcides de Terrassa», que està relacionat amb Tivissa i els ovnis, em vaig adonar que hi havia «alguna cosa» que em deia, de nou, que havia d’anar a Amiens. El missatge en qüestió és aquest: «RASDI & AMIEX, Rastreadores del Infinito, Amigos de Inteligencias Extraterrestres». Es va trobar escrit en una targeta que duien al damunt els dos suïcides».

Tivissa

     L'autor de seguida, avesat com estava a jugar mentalment amb les paraules i lletres (per allò dels anagrames vernians), va llegir, en aquelles sigles, dots mots ben clars: radix (arrel, en llatí) i Amiens.

     Salve, radix!, com a l’Ave Regina. Salve, arrel d’on la llum brilla (o brolla) damunt del món. Mare de Déu, Reina del Món, arrel primera de totes les coses.

     Radix Amiens.

     Arrel Amiens. 

Façana principal de la catedral d'Amiens

     Va ser, confessa Emili Gil, «un impuls arrauxat, una idea esbojarrada sense cap mena de base lògica, com a mínim a priori. Després ho vaig racionalitzar, i em vaig adonar que encaixava prou bé».

     I tot seguit ens ho explica amb prou detall:

     »A veure: els mots radix i Amiens es confegeixen amb totes les lletres, sense utilitzar dues vegades la mateixa, de les sigles RASDI & AMIEX, menys la «n» d’Amiens. Hi manca la «n». On és? Doncs al bell mig del símbol &, que sincretitza l’«and» anglès. Aquí hi vaig trobar la «n» que em faltava.

     »Anem una mica més enllà: RASDI = 5 lletres. AMIEX = 5 lletres. I, al mig AND = 3 lletres. Total 13 lletres. Dotze apòstols i el messies = 13. 1+3 = 4. La Quadratura del Cercle. 4 = 2+2.

     »Si substituïm l’AND pel símbol & i el considerem una lletra obtindríem 11 lletres. 1+1 = 2. La Dualitat. També vaig advertir que la «n» d’«and» exercia d’eix ja que RADIX + A = 6; N fent d’eix; i D + AMIEX = 6. La N, doncs, feia de 7, de clau de volta. 

     »Si invertim l'ADN tenim DNA, que no són sinó les sigles angleses per a designar l'ADN (Deoxyribonucleic acid). I, ja posats en aquest dedal d'intuïcions, per què no fer analogismes entre Radix Mundi (Arrel del Món) i Rex Mundi (Rei del Món)? Són equivalents o bé contraris, els conceptes?

El pentacle invertit al bell mig de la rosassa nord de la catedral d'Amiens

 
     »Com és que Jules Verne havia titulat una de les seves novel·les Maître du Monde (Amo del món, 1904)? Tenia res a veure amb el Rex Mundi, el Déu Venjador de l’Antic Testament, o sigui: el Satanàs dels càtars? O no, i allò a què es referia era ben bé al contrari? O a l’origen del món, d’allà on brollen totes les coses, idea que ens aproparia al simbolisme d’Isis? Amor-Roma? Efectes espills, com a la novel·la Le Sphinx des glaces (L’esfinx dels gels —o dels miralls—, 1897), de Jules Verne?».

     Si voleu saber més coses, haureu de llegir el llibre.

Llegint a Jules Verne, a la seva tomba del cementiri de la Madeleine

Qui estigui interessat en adquirir
Jules Verne, Tivissa i Amiens

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

 

Dimonis de mitjanit

DIMONIS DE MITJANIT

Coberta del llibre Dimonis de mitjanit

Dimonis de mitjanit és el primer poemari sencer que es publica d'Emili Gil, un autor guardonat amb el Premi Extraordinari de Poesia Visual (Reus, 2017) i amb els Jocs Florals de la Ginesta d'Or (Perpinyà, 2018), entre d'altres, que ja havia participat en llibres que apleguen antologies líriques de diversos autors: Poesia noranta (1997), Poesia 2000 (2001) i Dibuixant poemes (2016).

Dibuix original de Josep Maria Prades (Ju Prades)

 

Coincidint amb el cinquantè aniversari de l'escriptor senienc va ser el seu desig encarregar la coberta a un altre artista de la Sénia, en aquest cas ben reconegut, premiat i prestigiat en el cercle de la pintura contemporània: en Josep Maria Prades, també conegut amb el pseudònim artístic de Ju Prades (http://artprades.blogspot.com).

 

Carassa «L'esperit dels Tres Castells», d'Artur Cañigueral

Dilluns 18 de juny de 2018, quan Emili Gil era en ple procés de selecció, estructuració i poliment dels versos que havien de conformar el llibre Dimonis de mitjanit, va rebre aquesta fotografia d'una escultura d'Artur Cañigueral, acompanyada d'una breu nota de l'escultor (també senienc):

«a l'insigne escriptor i poeta Emili Gil de la Sénia»

Josep Maria Prades va dibuixar la coberta el mes de setembre de 2018, ignorant la carassa d'Artur Cañigueral; tots tres quedaren ben perplexos en adonar-se de la semblança i paral·lelisme «casual» d'ambdós rostres. La Màgia (sí, amb majúscula) hi havia intervingut.

Els Tres Castells vistos des de la zona dels Carxols

Com bé diu Isona Foix, «al peu dels Ports existeix una serralada anomenada els Tres Castells. I parlem de poesia, no només de geografia, geologia i topofília, que també, perquè en la lírica d’Emili Gil tot plegat conforma un conjunt artísticocultural indissoluble, al voltant de tres eixos fonamentals, i vitals, de l’autor: la Sénia, Barcelona, París, que bé podrien ser els tres dimonis que constitueixen la base del present poemari, Dimonis de mitjanit».

Trobeu les 7 diferències?

Eren, doncs, tres seniencs (Artur Cañigueral, Josep Maria Prades, Emili Gil), amb tres formes d'expressió artística diferents (escultura, pintura, lírica) que, més o menys per desig de l'atzar es reunien en l'elaboració d'un petit volum de poesia que conté força simbologia numèrica (la del 3 és evident, però n'hi ha d'altres) i vital.

Contracoberta de Dimonis de mitjanit

Al parer del poeta gironí Jaume Carbó, «Dimonis de mitjanit és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d'Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes. Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l'esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX. Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra... Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara...».

Carassa d'un dimoni de la Patum de Berga

Aquest recull de poemes és, segons el seu autor, una mena de «testament o llegat líric dels meus primers cinquanta anys; a partir d'ara és com renéixer de nou». P. G. i Esteve, una poetessa occitana que viu al sud, al País Valencià, opina que «la poesia d'Emili Gil és una bafarada d'aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d'Eros als no-cors dels lectors».

 Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

Dimonis de mitjanit compta amb el suport moral de

Catalunya: indrets màgics

Catalunya: indrets màgics

Catalunya: indrets màgics és una col·lecció de set quaderns que tracten, cadascun d'ells, sobre el folklore, llegendes i fets paranormals dels llocs indicats.

Estan consagrats, respectivament, a:

1. Banyoles

2. El bosc de Savassona

3. Miravet

4. Pratdip

5. Tivissa

6. La Sénia

7. Girona

El preu de cada quadern és de 10 euros.

Si esteu interessats en adquirir-ne cap

podeu escriure a 

absentagil@yahoo.es

Presentació a Barcelona de la col·lecció «Catalunya: indrets màgics», dimecres 23 de novembre de 2016, a les 19.00 h., a la floristeria «El balconet de Sants» (Rambla del Brasil 40, bis. Metro: Badal). S'oferirà un tastet de «L'Elixir de Llarga Vida», elaborat amb elements naturals i seguint la tradició de les bruixes catalanes.

Més enllà del Bé i del Mal

QUADERNS
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL

Els «Quaderns més enllà del Bé i del Mal» són una col·lecció d'escrits al voltant de personatges, fets, llegendes i mites relacionats amb la, diguem-ne, «cultura occidental» i que es troben en els fonaments de l'actual civilització caòtica de la qual en patim els efectes diàriament.

Aquesta és una col·lecció oberta que s'ampliarà progressivament; va ser iniciada el mes de març de 2018 amb sis títols; el mes de novembre de 2018 s'amplià amb el quadern dedicat a Edgar Poe, i el mes de setembre de 2019, amb els consagrats a Howard Phillips Lovecraft i al mític bosc artúric de Brocelianda. Ara com ara, els títols existents són:

LILIT

LA PRIMERA DONA

      ALEISTER CROWLEY 

      LA PERTETUÏTAT DE LA GRAN BÈSTIA 666

ELS NOU BARONS DE LA FAMA

L'ENGENDRAMENT MÍTIC DE LA NACIÓ CATALANA

      GEROLAMO SEGATO

      EL PETRIFICADOR

ERZSÉBET BÀTHORY

EL PREU DE LA BELLESA

 

 

        FRANÇOIS BERTRAND

        EL VAMPIR DE MONTPARNASSE

   

EDGAR POE 

UN ASSUMPTE PENDENT

        H. P. LOVECRAFT

        UNA APROXIMACIÓ

BROCELIANDA

EL MÍTIC BOSC ARTÚRIC

CRIPTOBOTÀNICA

ARBRES I FLORS QUE MENGEN CARN

JACINT VERDAGUER

EXORCISMES ENTRE L'ATLÀNTIDA I EL CANIGÓ

BRAM STOKER

A L'OMBRA DE DRÀCULA

GUY DE MAUPASSANT

LA FASCINACIÓ DE LA FOLLIA

Els interessats en adquirir els

QUADERNS MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL

podeu escriure al correu electrònic

absentagil@yahoo.es

o bé al facebook

d'Emili Gil

TV Terres de l'Ebre

Emili Gil parla dels seus llibres

a TV Terres de l'Ebre

en acabat de presentar la novel·la

El convent (Rex Mundi)

La Sénia,

dissabte 18 d'agost de 2018

Sa punta de Galera i Sa Mà des Gegant

Aquest és un text que pertany al bloc:
A L'OMBRA DE TENEBRA

SA PUNTA DE GALERA I SA MÀ DES GEGANT

Sa punta de Galera

      Ens diu Gabriel Martín i Roig, al llibre L’Empordà fantàstic (2004) que «Sa punta de Galera és un dels miradors més privilegiats del mar de la costa empordanesa» que «permet gaudir de les millors sortides de sol de la comarca».

     La llegenda explica que ara fa uns dos mil anys, si fa no fa, a les ruïnes de la cala de Castell, de Palamós, hi vivia un gegant. A la mateix època hi havia una vil·la romana al turonet del Collet (avui terme de Sant Antoni de Calonge), on des del segle XII, també si fa no fa, es bastí el Priorat de Santa Maria del Collet.

     Al llogaret romà hi vivia una noia tan llesta, bella i encisadora que era cortejada per tots els fadrins de la comarca. El gegant, en veure-la, també en quedà enamorat, i començà a parlar amb ella. De les paraules i gestos d’amistançats passaren a compartir magarrufes d’amants.

     Els pares de la jove no veien amb bons ulls aquella relació, que qualificaven d’antinatural, ja que el gegant era un ésser avesat a tractar amb llops, serps i guineus, no pas amb dones que precisen d’un tracte curós; a més a més no sabia res de la vida de pagès, ja que el gegant era un caçador nat. Malgrat les advertències dels masovers, la noia continuà trobant-se d’amagat amb el gegant, ja que li feia prou el pes.

     Un capvespre un veí els veié junts sota les branques d’una olivera, festejant. La notícia va córrer com la pólvora, i el pare de la xicota, emprenyadíssim, va pensar que calia tallar la relació en sec. Així, va resoldre enviar la seva filla una temporada fora, a Empúries. Estava convençut, que d’aquesta manera refredaria els sentiments ardorosos dels amants. Ja se sap que el patriarcat i el masclisme imperava, llavors i encara ara.

     La xica es queixà amargament, i plorà, però acabà acatant la decisió del seu progenitor per respecte. Dos dies més tard embarcava en una galera, a la platja del Collet. 

Sa punta de Galera

     Diuen que, en assabentar-se, el gegant va córrer com un desesperat, amb fúria, tristesa, amb llàgrimes als ulls i el cor trencat, cap al penyal on actualment hi ha el far de Palamós. Allí hi amuntegà, amb ràbia, moltes pedres i còdols, fins que va formar un promontori. La gent pensà que volia veure des d’allí passar la galera que s’enduia la seva estimada mar enllà. Però no era ben bé així, ja que en passar la nau per la vora del rocam, el gegant prengué la seva fona (o mandró) i començà a llançar còdols contra la galera i els seus tripulants.

     Els primers projectils caigueren a l’aigua, però aviat els còdols colpejaren alguns mariners, i a la fi, el timoner va ser tocat de mort. Llavors la nau anà a la deriva, i quan el gegant veié que la tenia a la vora del promontori, va saltar per abordar-la i rescatar la xicota. Però la fortuna no va estar del seu costat: va estavellar-se contra el mar, entre la galera i el rocam, i «va morir desesperadament trinxat», precisa Gabriel Martín.

     La llegenda continua explicant que aquell dia fatídic van morir tots els tripulants de la galera, i la noia, i el gegant i tots, absolutament tots, es convertiren en roques i esculls.

Sa Mà des Gegant

     És així com avui, sota el far de Palamós, hi veiem un bloc granític, de grans dimensions, amb vetes d’amplites i pegmatites amb grans de granats vermells i rosats, que la gent de la contrada coneix amb el nom de Sa Mà des Gegant. La versió popular afirma que es tracta del puny del gegant. Al davant mateix, uns metres més enllà, ja envoltada d’aigua, hi ha l’escull que porta el nom de Sa punta de Galera, i que, en teoria, no és sinó la nau que transportava la preciosa donzella.

Sa punta de Galera vista des de Sa Mà des Gegant