Ressenya de Raül Maigí
sobre TENEBRA
(publicat originalment a Follia literària)
Tenebra és el viatge introspectiu d’Emili Gil a un París fantàstic i oníric. L’autor crea un àlter ego literari per capbussar-se en els racons més amagats de la imaginació, allà on es barregen el somni, la bellesa i les arts. Tenebra és una orgia literària per on desfilen grans clàssics de les lletres franceses, que Gil desplega de manera exuberant com a fil conductor del relat. Tenebra és una porta que cal creuar.
Si Emili Gil no fos un autor català ni Tenebra un llibre autopublicat l’any 2014, hom diria que està llegint Lovecraft. La narració en primera persona i l’atmosfera d’irrealitat que impregna el text evoca constantment l’escriptor de Providence –de fet, el protagonista col·labora en una revista que es diu Lovecraft magazine (una publicació que va existir de debò, coeditada pel propi Gil). I no és en va que les referències lovecraftianes són habituals, tot i que n’hi ha moltes altres.
Som a París en l’actualitat, segle XXI, i el protagonista de la història treballa com a administratiu a la Delegació Europea de Sanitat. És originari de La Sénia (com el propi Gil), i sabem d’ell que es recupera d’una ruptura amorosa de fa anys i que és un gran lector. Un dia un company de l’oficina l’informa d’una trobada de lletraferits en una galeria d’art. Allà coneix Jacques Gipet, president d’aquest cercle literari, i entra en una espiral misteriosa relacionada amb el París subterrani, on passarà de la “ville lumière” a la “ville ténèbre”.
Uns personatges estranys, la troballa casual (o no) d’uns clavells negres, el viatge a les catacumbes, els ecos literaris, l’aura de misteri del company… El nostre protagonista es va endinsant en un remolí inquietant al llindar de la bogeria. Malgrat la seva reticència i incredulitat inicials, es veurà arrossegat cap a un seguit d’experiències inexplicables, somnis d’absenta i altres realitats paral·leles que el submergeixen en un estat obsessiu permanent que el sedueix, perquè necessita respostes. Per exemple, la investigació d’un text d’un monjo cartoixà que parlava d’un món paral·lel i de la recerca d’una dama que era una barreja de la Mare de Déu cristiana i de l’Isis egípcia.
“Qui mira al fons de París té vertigen”. La frase de Víctor Hugo, que il·lustra la coberta del llibre, dóna pistes d’aquest enamorament d’Emili Gil per la ciutat de París (Sirap, del revés) i pel simbolisme que aquesta condensa de llibertat i vida en plenitud. El misteri s’amaga sota l’aparença d’una dona, d’una ombra, que aboca el protagonista a un cúmul de sensacions i a abandonar el tedi i la rutina de la seva existència per endinsar-se en l’experiència absoluta dels sentits.
És injust que aquest llibre sigui poc conegut i que un autor com Emili Gil romangui a la tenebra literària catalana.
La novel·la avança in crescendo i pren tints tant de thriller com de terror. Tenebra és un text directe i ben escrit, amb una densitat que requereix una lectura a consciència. Una de les capes que desgrana l’autor és l’artística. Pàgina rere pàgina, assistim a un festival de pintors, escriptors i músics del París del segle XIX, aquella Ciutat de la Llum a la qual van pelegrinar multitud d’artistes que volien amarar-se del que es coïa al nucli roent de l’art mundial.
Emili Gil desplega un amplíssim ventall de mites literaris, que el lector intueix com a propis de l’autor, fins al punt que en una escena el protagonista experimenta una folla trobada en un tuguri on beu i comparteix taula amb Max Jacob, Joséphine Baker, Mistinguett, Sarah Bernhardt, Toulouse-Lautrec, Guy de Maupassant, Paul Verlaine, i encara se’ls afegeixen Poe, Baudelaire i Lovecraft, com no! Però el relat sobre el qual gira la novel·la és L’obra mestra inconeguda de Balzac i la recerca de la Màgia i la Natura que s’hi amaguen.
Tenebra és un llibre injustament poc conegut a casa nostra, en què els fluxos comercials predominants permeten, malauradament, que un autor com Emili Gil romangui –valgui l’expressió– a la tenebra literària catalana. Però recordeu que els Premis Ictineu són a la vora i Tenebra és una de les tres obres finalistes, juntament amb Simulacions de vida, d’Enric Herce, i El vent entre els saguaros, de Montserrat Galícia. Les votacions populars són obertes fins a l’1 de novembre. No hi falteu!
Tenebra és el viatge introspectiu d’Emili Gil a un París fantàstic i oníric. L’autor crea un àlter ego literari per capbussar-se en els racons més amagats de la imaginació, allà on es barregen el somni, la bellesa i les arts. Tenebra és una orgia literària per on desfilen grans clàssics de les lletres franceses, que Gil desplega de manera exuberant com a fil conductor del relat. Tenebra és una porta que cal creuar.
Si Emili Gil no fos un autor català ni Tenebra un llibre autopublicat l’any 2014, hom diria que està llegint Lovecraft. La narració en primera persona i l’atmosfera d’irrealitat que impregna el text evoca constantment l’escriptor de Providence –de fet, el protagonista col·labora en una revista que es diu Lovecraft magazine (una publicació que va existir de debò, coeditada pel propi Gil). I no és en va que les referències lovecraftianes són habituals, tot i que n’hi ha moltes altres.
Som a París en l’actualitat, segle XXI, i el protagonista de la història treballa com a administratiu a la Delegació Europea de Sanitat. És originari de La Sénia (com el propi Gil), i sabem d’ell que es recupera d’una ruptura amorosa de fa anys i que és un gran lector. Un dia un company de l’oficina l’informa d’una trobada de lletraferits en una galeria d’art. Allà coneix Jacques Gipet, president d’aquest cercle literari, i entra en una espiral misteriosa relacionada amb el París subterrani, on passarà de la “ville lumière” a la “ville ténèbre”.
Uns personatges estranys, la troballa casual (o no) d’uns clavells negres, el viatge a les catacumbes, els ecos literaris, l’aura de misteri del company… El nostre protagonista es va endinsant en un remolí inquietant al llindar de la bogeria. Malgrat la seva reticència i incredulitat inicials, es veurà arrossegat cap a un seguit d’experiències inexplicables, somnis d’absenta i altres realitats paral·leles que el submergeixen en un estat obsessiu permanent que el sedueix, perquè necessita respostes. Per exemple, la investigació d’un text d’un monjo cartoixà que parlava d’un món paral·lel i de la recerca d’una dama que era una barreja de la Mare de Déu cristiana i de l’Isis egípcia.
“Qui mira al fons de París té vertigen”. La frase de Víctor Hugo, que il·lustra la coberta del llibre, dóna pistes d’aquest enamorament d’Emili Gil per la ciutat de París (Sirap, del revés) i pel simbolisme que aquesta condensa de llibertat i vida en plenitud. El misteri s’amaga sota l’aparença d’una dona, d’una ombra, que aboca el protagonista a un cúmul de sensacions i a abandonar el tedi i la rutina de la seva existència per endinsar-se en l’experiència absoluta dels sentits.
És injust que aquest llibre sigui poc conegut i que un autor com Emili Gil romangui a la tenebra literària catalana.
La novel·la avança in crescendo i pren tints tant de thriller com de terror. Tenebra és un text directe i ben escrit, amb una densitat que requereix una lectura a consciència. Una de les capes que desgrana l’autor és l’artística. Pàgina rere pàgina, assistim a un festival de pintors, escriptors i músics del París del segle XIX, aquella Ciutat de la Llum a la qual van pelegrinar multitud d’artistes que volien amarar-se del que es coïa al nucli roent de l’art mundial.
Emili Gil desplega un amplíssim ventall de mites literaris, que el lector intueix com a propis de l’autor, fins al punt que en una escena el protagonista experimenta una folla trobada en un tuguri on beu i comparteix taula amb Max Jacob, Joséphine Baker, Mistinguett, Sarah Bernhardt, Toulouse-Lautrec, Guy de Maupassant, Paul Verlaine, i encara se’ls afegeixen Poe, Baudelaire i Lovecraft, com no! Però el relat sobre el qual gira la novel·la és L’obra mestra inconeguda de Balzac i la recerca de la Màgia i la Natura que s’hi amaguen.
Tenebra és un llibre injustament poc conegut a casa nostra, en què els fluxos comercials predominants permeten, malauradament, que un autor com Emili Gil romangui –valgui l’expressió– a la tenebra literària catalana. Però recordeu que els Premis Ictineu són a la vora i Tenebra és una de les tres obres finalistes, juntament amb Simulacions de vida, d’Enric Herce, i El vent entre els saguaros, de Montserrat Galícia. Les votacions populars són obertes fins a l’1 de novembre. No hi falteu!
Si Emili Gil no fos un autor català ni Tenebra un llibre autopublicat l’any 2014, hom diria que està llegint Lovecraft. La narració en primera persona i l’atmosfera d’irrealitat que impregna el text evoca constantment l’escriptor de Providence –de fet, el protagonista col·labora en una revista que es diu Lovecraft magazine (una publicació que va existir de debò, coeditada pel propi Gil). I no és en va que les referències lovecraftianes són habituals, tot i que n’hi ha moltes altres.
Som a París en l’actualitat, segle XXI, i el protagonista de la història treballa com a administratiu a la Delegació Europea de Sanitat. És originari de La Sénia (com el propi Gil), i sabem d’ell que es recupera d’una ruptura amorosa de fa anys i que és un gran lector. Un dia un company de l’oficina l’informa d’una trobada de lletraferits en una galeria d’art. Allà coneix Jacques Gipet, president d’aquest cercle literari, i entra en una espiral misteriosa relacionada amb el París subterrani, on passarà de la “ville lumière” a la “ville ténèbre”.
Uns personatges estranys, la troballa casual (o no) d’uns clavells negres, el viatge a les catacumbes, els ecos literaris, l’aura de misteri del company… El nostre protagonista es va endinsant en un remolí inquietant al llindar de la bogeria. Malgrat la seva reticència i incredulitat inicials, es veurà arrossegat cap a un seguit d’experiències inexplicables, somnis d’absenta i altres realitats paral·leles que el submergeixen en un estat obsessiu permanent que el sedueix, perquè necessita respostes. Per exemple, la investigació d’un text d’un monjo cartoixà que parlava d’un món paral·lel i de la recerca d’una dama que era una barreja de la Mare de Déu cristiana i de l’Isis egípcia.
“Qui mira al fons de París té vertigen”. La frase de Víctor Hugo, que il·lustra la coberta del llibre, dóna pistes d’aquest enamorament d’Emili Gil per la ciutat de París (Sirap, del revés) i pel simbolisme que aquesta condensa de llibertat i vida en plenitud. El misteri s’amaga sota l’aparença d’una dona, d’una ombra, que aboca el protagonista a un cúmul de sensacions i a abandonar el tedi i la rutina de la seva existència per endinsar-se en l’experiència absoluta dels sentits.
És injust que aquest llibre sigui poc conegut i que un autor com Emili Gil romangui a la tenebra literària catalana.
La novel·la avança in crescendo i pren tints tant de thriller com de terror. Tenebra és un text directe i ben escrit, amb una densitat que requereix una lectura a consciència. Una de les capes que desgrana l’autor és l’artística. Pàgina rere pàgina, assistim a un festival de pintors, escriptors i músics del París del segle XIX, aquella Ciutat de la Llum a la qual van pelegrinar multitud d’artistes que volien amarar-se del que es coïa al nucli roent de l’art mundial.
Emili Gil desplega un amplíssim ventall de mites literaris, que el lector intueix com a propis de l’autor, fins al punt que en una escena el protagonista experimenta una folla trobada en un tuguri on beu i comparteix taula amb Max Jacob, Joséphine Baker, Mistinguett, Sarah Bernhardt, Toulouse-Lautrec, Guy de Maupassant, Paul Verlaine, i encara se’ls afegeixen Poe, Baudelaire i Lovecraft, com no! Però el relat sobre el qual gira la novel·la és L’obra mestra inconeguda de Balzac i la recerca de la Màgia i la Natura que s’hi amaguen.
Tenebra és un llibre injustament poc conegut a casa nostra, en què els fluxos comercials predominants permeten, malauradament, que un autor com Emili Gil romangui –valgui l’expressió– a la tenebra literària catalana. Però recordeu que els Premis Ictineu són a la vora i Tenebra és una de les tres obres finalistes, juntament amb Simulacions de vida, d’Enric Herce, i El vent entre els saguaros, de Montserrat Galícia. Les votacions populars són obertes fins a l’1 de novembre. No hi falteu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada