Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili
Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en
aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten
Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.
Ressenya de Jordi Ardanuy
sobre TENEBRA
(6 de gener de 2015)
Havia llegit algun dels seus escrits a l'ara mític Lovecraft Magazine
i, sobretot, les seves traduccions sobre clàssics xuclasangs. Però la
lectura més intensa dels seus escrits m'arribà a través de les seves
col·laboracions a la revista La Lluna en un cove.
Fa uns mesos em vaig assabentar de l'existència de Tenebra, la
primera novel·la seva publicada. Com que l'obra no es comercialitza pels
canals habituals, contactí amb ell per tal de poder-la llegir i ara us
em faig una breu ressenya.
La novel·la m'agradà. D'entrada té una virtut: no és un llibre d'aquells
de 500 o més pàgines que m'obscureixen l'anim només de sentir-ne el seu
pes -puix jo encara llegeixo força en paper! Cal ser molt bon escriptor
per a mantenir un nivell notable durant tantes pàgines; i,
desgraciadament, pocs ho són. Jo agraeixo la narrativa més breu...
 |
| Emili Gil i Jordi Ardanuy a Girona |
Tenebra és una novel·la que, si bé en cert sentit és d'intriga,
destaca pel seu intent d'arrossegar el lector cap a algun tipus
d'introspecció. Fins i tot es podria dir que la seva narrativa frega el
segrest o la violació. I penso que només amb l'estèril resistència de
les roques hom es podria oposar al flux de les seves paraules.
La novel·la se situa «geogràficament» a París, exposant un contrast (de
veritat?) entre la ville lumière i la ville ténèbre, Sirap, que ens
evoca inexcusablement a Sinera. Però Sirap també es vincula a la Sénia
de l'eterna joventut emiliana. Cal llegir la novel·la -no hi ha excusa- i
perdre's en el laberint d'artistes, símbols i somnis que l'Emili
descriu.
M'atreviria a dir que es tracta d'una mena d'autometabiografia, una obra
tan mediatitzada per alguns del seus artistes de referència que
d'alguna manera gairebé ofega la seva pròpia ploma que finalment sura
gràcies a la pròpia Tenebra que l'auxilia.
Tenebra, la fada verda, és una obra esotèrica, però no d'aquelles
dels quatre simbolets a les parets, gurus i grans retòriques; sinó la
dels folls de l'art; dels que fan i no dels que parlen; dels que estimen
sa terra i no l'embruten; dels que saben que tot comença a Casa; dels
apassionats per construir i no per destruir.
Gràcies Emili.
Jordi Ardanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada