Notes d'André Sion

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

Notes d'André Sion 

sobre TENEBRA

La novel·la que ens ofereix Emili Gil incita els lectors a recercar pel seu compte tota mena d’obres artístiques; interpretar-les no tan sols acadèmicament, sinó buscar-ne els símbols, sovint pagans, que hi ha ocults (i, tanmateix, a la vista de tothom).

A més a més dels homenatges explícits (Maupassant, Baudelaire, Poe, etc.) i implícits (Hemingway, Miller, Byron, etc.) que hom hi detecta en una primera ullada al text, hi trobem també aclucades no tan evidents, com ara:

1)      El nom de Kruth a Tenebra evoca indefectiblement al mític personatge de l’agent Kurtz, de Heart of Darkness (El cor de les tenebres, 1899), de Joseph Conrad. Elisenda Franquesa, al pròleg de l’edició catalana editada per Laertes, l’any 1985, explica que a la novel·la «hi trobem una lluita contínua entre allò que hi ha de bo i de dolent en l’home, entre les tenebres i la llum, entre el blanc i el negre. La paradoxa és que el “blanc” no sempre representa la llum ni la veritat (...)», una frase que serveix per a resumir, també, la present obra d’Emili Gil.

2)      El nom del doctor Lerne que apareix a Tenebra no és sinó un record a la novel·la Le docteur Lerne (El doctor Lerne,1908), de Maurice Renard, un autor malauradament poc conegut entre els lectors dels Països Catalans. Renard fou un escriptor de gènere fantàstic i de terror força actiu, influenciat per les aromes de Herbert Georges Wells. La seva obra més coneguda és Les Mains d’Orlac (Les mans d’Orlac, 1920) que posteriorment fou adaptada al cinema.

Tenebra té una estructura bàsicament circular, atès que comença a París (o Sirap) i acaba a París (o Sirap). També es pot dir que comença a la Sénia i acaba a la Sénia, tot mesclant-se amb les aigües de la Seine (el Sena). Aigua amunt i aigua avall. De fet, la narració s’inicia amb un «Prefaci» de marcat to líric i finalitza amb un «Postfaci» de palès aire poètic. Per segellar la dualitat que exhala tot el text (la part lluminosa i la part fosca) l’autor ha inclòs el «Sonet II» de L’ombra perdurable (1954), de Ricard Permanyer. Una evident rèmora del poema The Raven (El corb, 1845), d’Edgar Poe.

Després de més d’una dècada desapareguda en els abismes (a excepció d’algunes publicacions puntuals), la ploma d’Emili Gil emergeix amarada de negrors. En comparació als relats de Perfum de tenebres (2001) i Misteris fascinants (2002) s’hi observa una major fondària humana en el tractament dels personatges, els diàlegs i els paràgrafs narratius. D’aquí aquestes «negrors», que no són gens negatives.

També salta a la vista un augment de la riquesa lingüística emprada. Tenebra destil·la l’esforç de l’autor a l’hora de documentar-se i sintetitzar les idees que vol expressar. Potser per això alguns lectors s’empassaran l’obra en poques glopades, mentre que d’altres n’hauran de menester més. Dependrà, en gran part, dels coneixements i bagatge cultural de cadascú.

Tot i que s’emmarca en el gènere fantàstic, Tenebra és difícil de classificar. Conté força parts assagístiques que voregen l’academicisme més estricte; d’altres parts són absolutament lliures i novel·lesques. El missatge que transmet la novel·la no és concret ni dogmàtic, ans tot el contrari: incita tothom a recercar el propi camí en la foscúria que ens tenalla quotidianament. Engloba, potser, allò que alguns teòrics etiqueten com a «realisme màgic», però també hi ha fragments i elements que pertanyen al més tradicional «meravellós», «terror» i «contes de por».

És un plaer passejar, per exemple, pel cementiri de Montparnasse del bracet de Tenebra. Amb ella descobrim, no tan sols les catacumbes i galeries subterrànies de la «ciutat de la llum», sinó també anècdotes curioses i detalls insòlits de París, com ara el «vampir de Montparnasse» i els seus actes necròfils.

A Emili Gil li agrada qualificar la seva obra de «resistència i dissidència». Els dos conceptes vénen a tomb i l’un no exclou l’altre. Ultra la dura crítica que fa del sistema social occidental, afirma que «un cop s’ha alçat el vel que no permetia veure-hi clar, cal actuar, passar a l’acció concreta». Per a l’escriptor no és, doncs, suficient adonar-se que les injustícies que ens envolten. Resignar-se a l’evidència i sotmetre’s a la terrible frase tòxica «és el que hi ha» és suïcidar-se. Cal, per tant, fer quelcom, allò que cada individu consideri adient i al seu abast. No pas per millorar el món, sinó l’entorn més proper. L’addició de les individualitats és la col·lectivitat.

En aquest sentit, és interessant que el text de Tenebra inclogui evocacions a la conspiració d’Alternativa-3, als viatges als pols del capità Byrd, i al llibre The Chronicle of Akakor (La crònica d’Akakor, 1977), de Karl Brugger. Són, aquestes, històries que sovint passen desapercebudes, com ara l’Operació Paperclip, i que, en canvi, potser ens resoldrien alguns dubtes. Malgrat que l’autor no l’anomena directament a Tenebra, s’endevina algun pensament envers el traspassat periodista Andreas Faber-Kaiser (pàgina 156: «¿Simples mutacions biològiques fabricades aneu a saber amb quina finalitat? Allò de “ninots humans”?». La pregunta enllaça amb el llibre El muñeco humano (1989), d’Andreas Faber-Kaiser).

Tradicionalment la literatura fantàstica ha estat menystinguda per la crítica oficial. És, potser, perquè tracta dels fonaments de les qüestions més importants, i vitals, de la raça humana: qui som, d’on venim, on anem? Plantejar-se aquestes preguntes fa que ens adonem que som quelcom més que no baules d’una cadena productiva que ens ha estat imposada des del moment de néixer. La investigació personal ens fa conscients de la manipulació històrica, a tots nivells i  gegantina, així com de les mentides que circulen a diari als mitjans de comunicació. Brave New World (Un món feliç, 1932), d’Aldous Huxley, 1984 (1949), de George Orwell, Fahrenheit 451 (1953), de Ray Bradbury, o Paris au XXème siecle (París al segle XX, escrita el 1836, publicada el 1994) són obres que es queden curtes pel que fa a les profecies més cruels. El factor humà és determinant.

«Dos dies. / La vida són dos dies. / Cedir-la o lluitar-la. / Tu tries: t’arrossegues o somnies.», canten At-Versaris. Tenebra ens ho recorda. És per això, potser, que la seva lectura pot ser trasbalsadora i inquietant. Perquè ens posa el mirall al davant de cadascú. Fa por i, alhora, ens allibera. Benvinguda sigues, Tenebra!